Benvinguts!!

Agam

Si t’agrada la mar i t’interesa la cultura marinera, ets com nosaltres i ens plau donar-te la benvinguda a la plana web de la nostra ASSOCIACIÒ GIRONINA D’AMICS DE LA MAR (AGAM). T’agraïm molt la teva visita.

Imatge | Posted on by | 1 comentari

ADÉU A L’URBANITZACIÓ DE SA GUARDA

L’Ajuntament de Cadaqués a declarat nul de ple dret el projecte d’urbanització del paratge de Sa Guarda. D’aquesta manera s’acaba el litigi que diverses entitats ecologistes i conservacionistes havien interposat per tal que no es permetés la construcció d’un hotel i 105 vivendes al paratge.

L’AGAM, sempre interessada en la conservació dels nostres bonics indrets naturals, ho celebra i desitja que altres llocs dignes de ser conservats siguin preservats de la construcció  excessiva.

 

Publicat dins de NOTÍCIES DE LA MAR | Deixa un comentari

HMM ALGECIRAS PEL CANAL DE SUEZ

El vaixell portacontenedors més gran del mon, HMM ALGECIRAS, ha creuat el canal de Suez en el seu primer viatge de la Xina al port de Rotterdam.  Per fer el passatge s’han hagut d’efectuar negociacions entre el Ministeri de Transports egipci i la casa armadora, donades les dimensions del vaixell, de quasi 400 m d’eslora, més de 60 de mànega i 16 de calat, per tal d’assegurar la viabilitat de l’operació, que es va efectuar sense incidents.  El vaixell és esperat al port holandès la propera setmana.

Per més informació, podeu mirar a http://www.portalportuario.cl

 

 

Publicat dins de NOTÍCIES DE LA MAR | Deixa un comentari

MORT A ÀFRICA

MORT A ÀFRICA
UNA CAMPANYA PER OBLIDAR (PERÓ NO OBLIDADA)  maig 1974  (fa 46 anys)

Fa molts anys vaig treballar una temporada com a tècnic analista de laboratori en un institut de recerca oceanogràfica situat a Barcelona. Sovint ens embarcàvem a Vigo en un pesquer d’altura, equipat per efectuar investigacions oceanogràfiques i estàvem varies setmanes a alta mar. Una d’ aquestes “campanyes”, com es denominaven, fou especialment dramàtica.
Vam salpar del port gallec. No més passat el cap Silleiro, a la sortida de la ria,  ja vaig percebre certa malastrugança. El meu company de cabina em despertava cada matí amb el Rèquiem de Mozart sonant en el seu reproductor de cassets.
Al cap d’uns dies de navegació no gaire tranquil·la, amb unes ones que un mediterrani com jo no estava acostumat a patir, vàrem arribar a la zona de treball situada a l‘Atlàntic nord-oriental, concretament la costa oest africana, entre el cap Bojador,  a l ‘actual Sàhara Occidental, i el Cap Verd, al Senegal. L’objectiu de la campanya era avaluar el potencial de captures en aquella àrea d’aflorament del talús continental, on es concentra una gran  riquesa en diverses espècies de peixos i cefalòpodes. La meva feina era analitzar les concentracions en sals nutrients que alimenten el plàncton que serveix de menjar als peixos.

Recordeu que, en aquella època, el Sàhara Occidental era possessió espanyola, tot i que li quedava poc temps de ser-ho. De fet, en aquella zona d’una gran extensió, hi pescaven vaixells de moltes banderes, des de russos fins a taiwanesos, i per descomptat, espanyols. Hi havia dies que semblava que no hi cabríem tots, tal era l’aglomeració de pesquers.
Quan ja portàvem varies setmanes en mar, no recordo per quin motiu vàrem fer escala en un port de Mauritània, denominat Nouadhibou, situat a prop d’una zona molt rica en recursos pesquers. Nouadhibou  era base de moltes flotes pesqueres.  Allà hi descarregaven les seves captures  els vaixells japonesos, coreans i de Taiwan, doncs hi havia factories congeladores de la seva propietat on processaven  les captures per després enviar-les als seus paisos.  Ens previngueren dels possibles problemes de seguretat que podríem trobar, però després d’estar un mes dins d’un vaixell, treballant dotze hores al dia, la temptació de baixar a terra era molt forta i tots vàrem acabar a la ciutat.

La primera nit de l’escala es va produir l’accident. El capità del nostre vaixell va ser atropellat per un cotxe en una carretera sense il·luminació i sense voreres que unia el port amb la vila. Va rebre un fort impacte al pit. En aquella ciutat, tot i ser la segona del país, no hi havia hospital. L’únic centre sanitari era un dispensari amb unes condicions higièniques deplorables.
Una companyia minera francesa tenia la seva base d’operacions allà i disposava d’un hospital pels seus treballadors. Allí varen traslladar el capità on fou molt ben atès, però les seves ferides eren greus i malauradament morí al cap de dos dies. Mai sabrem si, accidentat a Europa, se n’hauria sortit o hauria passat el mateix.

Aquella mort fou un cop molt fort per a tots nosaltres. Era el seu primer viatge com a capità del nostre vaixell i tothom el considerava una bona persona, molt diferent de l’anterior capità, d’un caràcter molt més distant. L’ambient dins l’embarcació es va tornar trist i ombrívol. Recordo el tercer oficial, un llop de mar gallec proper a la jubilació, plorant a llàgrima viva quan  s’assabentà de la noticia de la mort.
Tinguérem que passar diversos dies en aquell port. La repatriació del cadàver i el fet de no tenir capità ens obligava a esperar. Sense gaire cosa a fer, ocupant-nos del manteniment dels laboratoris i d’actualitzar les dades obtingudes en els dies anteriors, la opressió ambiental ens feia estar adusts i callats.
Finalment i en un temps inusualment curt, el cònsol espanyol va aconseguir el permís de les autoritats mauritanes per la repatriació del cos que els familiars esperaven a Las Palmas. Un avió enviat pel Ministeri d’Agricultura i Pesca, propietari del vaixell, arribà i procedí a embarcar-lo. Encara recordo la corrua de taxis (tots Renault 4L) ocupats per tripulants, tècnics i científics fent cap a l’aeroport seguint la senzilla camioneta oberta que portava el taüt. Tampoc oblidaré l ‘escena següent de la càrrega del fèretre a l’avió.
El funeral posterior, oficiat a coberta per un capellà vingut expressament de la veïna La Agüera fou molt emotiu. Hi eren presents un gran nombre de mariners d’altres embarcacions de pesca amarrades al port. La “Salve Marinera”, cantada per aquelles greus veus dels pescadors, emocionava.
No varen acabar aquí els problemes. En els dies que passarem amarrats a port es produí un robatori d’una quantitat important de diners guardats dins la cabina del cap de campanya i destinats a despeses imprevistes de l’expedició. El primer oficial, com a capità en funcions, va decidir escorcollar tot el vaixell, pensant que, si bé el lladre podria ser un estrany que hagués accedit d’amagat a bord, també podria ser un tripulant o un científic. No cal dir que la decisió va semblar molt malament a quasi tothom, per la falta de confiança que implicava. No obstant, alguns estàvem d’acord amb ell, doncs no era impossible que algú de l’equip pogués cometre el robatori i, tot i la tensió generada, valia la pena investigar. Es va trobar una quantitat semblant a la robada en una cabina, l’ocupant de la qual no va poder explicar massa bé la seva procedència. La cosa estava en un punt incert. Al final, el cap de campanya decidí deixar-ho córrer i passar full, cosa que l’honorava al meu parer, ja que va preferir perdre els diners abans de crear més mala maror. Recordo una frase d’una companya que va dir: la culpa és del cap, per no guardar millor els diners. Aquell comentari em va caure molt malament, el vaig trobar d’una frivolitat molt gran, puix que culpabilitzava la víctima.
Finalment vàrem salpar d’aquell funest port i al cap d’unes setmanes la campanya finalitzà sense més episodis dramàtics.
En arribar a casa, les paraules de benvinguda del meu pare foren: “El mort podries haver estat tu”. No cal dir que ell veia amb mals ulls que em dediqués a navegar pels mars en lloc de tenir una feina més assenyada a terra. Va ser una cloenda adequada als esdeveniments d’aquell viatge. Tot i així, no m’he penedit mai d’haver treballat una temporada embarcat i amb gust ho hagués continuat fent si circumstancies de la vida no m’ho hagessin impedit.
Tot i l’amarg record d’aquella campanya, les experiències d’altres anteriors més agradables m’han deixat l’afició, que ja tenia, per les coses de la mar, perdurant-me fins el dia d’avui.

Joaquim Serra    maig 2020

 Vaixell oceanogràfic Cornide de Saavedra, on van ocorre els fets

Publicat dins de EL RACÓ LITERARI | Deixa un comentari

EL TREN DE SANT FELIU

UNA NAVEGACIÓ MISTERIOSA

El tren de Sant Feliu … , en mar.

Aquesta reclusió obligada que patim, ens predisposa a recordar. Acabo de llegir el relat del meu bon amic i mestre, el capità Francesc Lleal, sobre el “Triangle de les Bermudes” i les llegendes de la mar, publicat a la plana web de l’AGAM (Ruixims de mar – 07-05-20), i m’ha vingut a la memòria l’únic fet insòlit que he viscut en mar. I no va ser pas en els temps en què estava embarcat en vaixells mercants, sinó després. En aquell període de la meva vida, contemplant la mar les vuit hores diàries de guàrdia i sentint-m’hi immers sempre, m’havia trobat amb algunes coses xocants o curioses, però totes tenien una explicació lògica.

Navegar en una embarcació petita és molt diferent de fer-ho en un vaixell gros: estàs molt més en contacte amb la mar, que la tens a pocs pams de tu mateix, però també ets molt més vulnerable als seus capricis. Cal saber molt bé quins són els recursos amb què hom compta, els propis i els de l’embarcació, i quins són els límits que la mar imposa, per no ultrapassar-los.

A les acaballes de la dècada dels setanta del segle passat, una tranquil·la nit de juny, dues embarcacions de Sant Feliu de Guíxols, la d’en Josep Medinyà (un Tornado 31) i la meva (un iol cangreu de fusta, d’uns 9 m. escassos d’eslora, construït en una drassana guixolenca tres anys abans), baixàvem cap a les Illes, navegant “en conserva”. Tots dos havíem embarcat les respectives famílies, i ens disposàvem a passar una setmaneta de vacances marineres en aigües balears.

Des de l’any 1939 fins a la mitjania de la dècada dels cinquanta, en Josep i jo mateix ens havíem anat familiaritzant amb la mar costanera a la badia de Sant Pol, durant les llargues vacances estiuenques d’aquells temps, amb un bot de rems com a únic joguet per entretenir-nos. N’aprenguèrem molt, d’aquella mar, en part de manera autodidacta, a costa d’ensurts i fracassos, però també amb el mestratge de l’avi Doltra, el patriarca dels pocs pescadors de baixura que llavors hi havia en aquella platja. Així, en Josep es convertí en un excel·lent navegant aficionat i, en mar, mereixia tota la meva confiança.

Endemés, en Josep fou un dels primers socis de l’AGAM, membre d’algunes juntes rectores i col·laborador assidu de la revista Exocetus Volitans, en la qual hi va publicar set magnífics articles sobre la persona i els viatges de James Cook (números 15 a 21).

Però, anem al fet. Aquella plàcida nit d’estiu, amb la mar en completa calma i una visibilitat excel·lent, navegant a motor, allà per la una o les dues de la matinada, les nostres embarcacions es trobaven al bell mig del canal de Mallorca, a una cinquantena de milles tant de la costa peninsular com de la mallorquina. No hi havia cap llum de vaixell a la vista, circumstància poc freqüent en aquelles aigües, inclús en aquells temps. A bord, només se sentia el suau “rum-rum” del motor i el refrescant xipolleig dels bigotis que aixecava l’embarcació a l’avançar, incapaços de trencar el silenci que dominava l’entorn.

Jo, com no podia ser d’altra manera, solia mantenir la guàrdia durant tot el viatge. A l’època, aguantava molt bé una trentena d’hores sense dormir. A la velocitat que navegàvem, sabia que podia deixar la vigilància durant mitja horeta curta, per entrar a la cambra a fer-me un cafè ben carregat i llegir un xic a la llum de la petita taula de cartes. Durant aquest curt període de temps, cap vaixell que no hagués vist abans, podia acostar-se’m massa.

Havíem equipat les embarcacions amb petits radiotelèfons de banda ciutadana, dels primers que hi havia en aquells temps, de poc abast, que només permetien la comunicació entre embarcacions properes i amb els clubs nàutics, si s’hi estava a la vora. Les radiocomunicacions VHF foren posteriors.

En un d’aquells curts períodes de descans que em concedia, estava a dintre, prenent-me un bon cafè, quan sento que en Josep em crida pel radiotelèfon. Responc la trucada, i em diu:

– Quim, Quim, escolta bé que està passant el tren de Sant Feliu !

La meva resposta immediata fou la següent:

– Josep, refresca’t bé la cara i pren-te un bon cafè, que estàs somiant.

Va tornar a insistir de manera vehement, i vaig sortir a coberta a veure què oïa.

La meva sorpresa fou majúscula en sentir, com si no fos massa lluny, el soroll que feia el tren de Sant Feliu i el xiulet característic, que m’eren tan familiars.

Vaig respirar fondo i vaig fregar-me els ulls, per veure si estava ben despert. Sí, ho estava. El que estava escoltant no era pas una al·lucinació.

Durant la quinzena d’estius que passàrem a Sant Pol, el soroll i el xiulet del tren de Sant Feliu els sentíem sis vegades cada dia, quan parava i arrencava al baixador de la localitat. Endemés, tant en Josep com jo mateix hi havíem viatjat més d’un centenar de vegades, que no és poc (tardava dues hores en anar de Girona a Sant Feliu, parant en vuit estacions i tres baixadors – el trenet va fer l’últim viatge el mes d’abril de l’any 1969). I en el meu cas, a més a més d’això, a Girona vivia molt a prop de l’estació d’aquell trenet, i sentia les seves fresses i el veia altres tantes vegades diàries. Així, tant en Josep com jo, aquell soroll i aquell xiulet els teníem ben  encastats a la memòria, i difícilment els podíem confondre amb altres de semblants.

Comprovada l’existència dels sons misteriosos, vaig trucar a en Josep dient-li:

– Si, Josep, el tren està passant. El compàs ens enganya ? En comptes d’anar cap al sud, hem anat al nord, i ara estarem a prop de Llagostera ?

Al cap de pocs minuts, el soroll i el xiulet del tren anaren minvant, com si s’allunyés de nosaltres, fins que es van fer inaudibles.

D’on carall podien sortir aquells sons tan familiars i, allà on érem, tan estranys ?  D’un vaixell ?  No n’hi havia cap a les envistes, i d’haver-n’hi un que navegués amb les llums apagades, per què xiulava tan fluix i amb els mateixos ritme i cadència que ho feia la màquina del trenet esmentat ? Els xiulets, els podia haver produït un cetaci ? Possiblement, però no es veia pas res que trenqués la vítria superfície de la mar en calma. I la remor que l’acompanyava, d’on sortia ? …

 De llavors ençà, m’he fet moltes preguntes con aquestes. Fins hi tot he arribat a comentar el fet amb gent de mar experta, que tampoc han sabut donar-me’n raó. Fou un fet realment insòlit ? No sabria pas què dir.

Després de sentir passar el tren de Sant Feliu, continuàrem navegant, i arribàrem al port de destinació sans i estalvis, però encuriosits. Què era el que realment havíem sentit tots dos ?

                                                                                Joaquim Pla i Bartina, de l’AGAM.

                                                                                              Maig de 2020

Publicat dins de EL RACÓ LITERARI | Deixa un comentari

FOTOGRAFIES INÈDITES DEL PORT DE BARCELONA

El Museu Marítim de Barcelona està interessat en la compra d’unes fotografies dels anys quaranta, cinquanta i seixanta del port de Barcelona, fins ara inèdites.

Les fotografies, pel que sembla, varen aparèixer en un contenidor de Palma de Mallorca. Es tracta d’una col·lecció de molt bona qualitat artística i de gran valor documental. Pel que es diu, les converses van per bon camí.

Si voleu veure’n algunes podeu anar a Instagram, a l’adressa de Carlos Moreno @geotrobat

Publicat dins de NOTÍCIES DE LA MAR | Deixa un comentari

EL RACÓ LITERARI

Aquesta setmana tenim tres objectes literaris.

  1. En primer lloc, la lletra d’una cançó.  “Alfonsina y el mar”. Què boniques són les coses que pot inspirar la mar.

Alfonsina y el mar  es una zamba argentina en honor a la poetitza Alfonsina Storni amb lletra de Felix Luna i música de Ariel Ramírez.

La música la podeu escoltar a Youtube. Us en recomano tres. La primera, del nostre Josep Carreras, molt delicada, acompanyat per l’Orquestra Simfònica de Viena. Una altre de la soprano argentina Mariana Flores, i la més apassionada, pel meu gust, i més acord amb el sentiment que vol transmetre la cançó, per la cantant argentina Mercedes Sosa acompanyada al piano per l’autor de la cançó, Ariel Ramírez.

  • També us passo una llista dels llibres que, a parer de l’amic Francesc Lleal,  persona molt llegida, no poden faltar a la biblioteca d’un navegant.

Salut i paciència

Joaquim Serra

11 de Maig 2020 

El RACÓ POETIC

Alfonsina y el mar  es una zamba argentina en honor a la poetitza Alfonsina Storni amb lletra de Felix Luna i música de Ariel Ramírez.

Por la blanda arena que lame el mar

Su pequeña huella no vuelve más

Un sendero solo de pena y silencio llegó

Hasta el agua profunda

Un sendero solo de penas mudas llegó

Hasta la espuma

Sabe Dios qué angustia te acompañó

Qué dolores viejos calló tu voz

Para recostarte arrullada en el canto

De las caracolas marinas

La canción que canta en el fondo oscuro del mar

La caracola

Te vas Alfonsina con tu soledad

¿Qué poemas nuevos fuiste a buscar?

Una voz antigua de viento y de sal

Te requiebra el alma y la está llevando

Y te vas hacia allá como en sueños

Dormida, Alfonsina, vestida de mar

Cinco sirenitas te llevarán

Por caminos de algas y de coral

Y fosforescentes caballos marinos harán
Una ronda a tu lado

Y los habitantes del agua van a jugar

Pronto a tu lado

Bájame la lámpara un poco más

Déjame que duerma nodriza, en paz

Y si llama él no le digas que estoy

Dile que Alfonsina no vuelve

Y si llama él no le digas nunca que estoy

Di que me he ido

Te vas Alfonsina con tu soledad

¿Qué poemas nuevos fuiste a buscar?

Una voz antigua de viento y de sal

Te requiebra el alma y la está llevando

Y te vas hacia allá como en sueños

Dormida, Alfonsina, vestida de mar

BIBLIOGRAFIA DE NAVEGANT PER LA MEDITERRÀNIA AMB UN MUNT DE LLIBRES

Homer (segle IX aC. – segle VIII aC.) Illa de Quios, poeta. L’Odissea. (la traducció de Joan Francesc Mira)

Bíblia (segle II aC.) Proper Orient. Jonàs i la balena.

Amin Maalouf. Beirut. Les creuades vistes pels àrabs

Amin Maalouf. Beirut. El periple de Baldasare.

Amin Maalouf. Beirut. Les escales de llevant.

Nikos Karandzakis. (1883-1956) Creta. Alexis Zorbàs.

Nikos Karandzakis. (1883-1956) Creta. Capità Mikhalis.

Nikos Karandzakis. (1883-1956) Creta. Crist de nou crucificat.

Nikos Karandzakis. (1883-1956) Creta. Llibertat o mort.

Konstandinos Kavafis (1863-1933) Alexandria, poeta. Viatge a Ítaca.

Anselm Turmeda (1355-1423) Tunis. Disputa de l’ase.

Alexandre Dumas. Marsella. El comte de Montecristo.

Patrick O’Brian. Cotlliure/Menorca. Capità de mar i de guerra.

Joan Pons. Menorca. Barba-rossa.

Josep M. Quintana. Menorca. Els Nikolaidis.

Albert Camus. Alger. L’estranger.

Albert Camus. Alger. La pesta.

Albert Camus. Alger. El primer home.

Baltasar Porcel. Mallorca. La nit i el Cala Llamp.

Josep Lluís Pons i Gallarza. (1823-1894) Mallorca. Poeta. L’olivera mallorquina.

Miquel Costa i Llobera. (1854-1922) Mallorca, poeta. El pi de Formentor.

Carles Llorca i Timoner. Benidorm. El capità Caliu i altres contes mariners.

Alfonso Grosso. Sevilla. Testa de copo. (en aigües de l’estret de Gibraltar)

Alfonso Grosso. Sevilla. Inés just coming.

Pablo Neruda. Xile, poeta. Salitre. (ens arriba creuant l’Atlàntic)

Walt Whitman. Estats Units, poeta. Capità mon capità. (ens arriba creuant l’Atlàntic)

Girona, 17 abril 2019

Francesc Lleal

Publicat dins de EL RACÓ LITERARI | Deixa un comentari

EL TRIANGLE DE LES BERMUDES

RUIXIMS DE MAR

El Triangle de les Bermudes

Per més que regireu, a les biblioteques i als arxius darreu del món especialitzats en llegendes tradicionals de la mar, mai no hi trobareu ni una sola ratlla que tracti daquesta qüestió. El famós Triangle de les Bermudes no és res més que un mite modern, inventat pels terrassans.

Introducció

La imaginació fèrtil de la gent sovint ha omplert la mar amb llegendes i històries fantasioses. Tots els països marítims han anat generant un seguit de narracions que servien per ser relatades ben arran del foc, quan els temporals de la tardor o de l’hivern impedien la sortida en mar.

Aquestes llegendes tenien diverses finalitats. Per una banda, anaven inculcant un seguit de normes d’actuació que, aparentment, servien per defugir animals o perills només existents a la fantasia. El resultat era, però, que, a través d’elles s’evitaven perills ben reals. Moltes vegades aquells perills no eren altra cosa que el producte d’una meteorologia canviant, o bé de les condicions especials d’una costa concreta. Per altra banda, calia omplir de temor el cor de la gent de secà, no fos cas que pobles de l’interior vinguessin a fer la competència.

Llegendes de la mar

Mariners i pescadors han conservat narracions bellíssimes en les quals la veritat i la fantasia estan tan estretament barrejades, que hom no les pot separar.

De la Mediterrània a la Xina, passant per Escandinàvia, les mateixes històries van repetint-se adaptades, això sí, a les característiques i a la manera de ser del lloc.

Vaixells fantasma, sirenes i nereides, krakens i serps de mar, tresors amagats en illes desertes i ciutats enfonsades, han ajudat a passar les estones de lleure de tripulacions analfabetes, en els temps més allunyats de la navegació a vela. Sense ni saber-ho, els pescadors noruecs contaven relats que tenien l’origen en els contes de Les mil i una nits, malgrat que l’heroi hagués canviat el nom de Simbad pel de Thor o el d’Erik.

Els ports de mar, des que el món és món, han estat uns llocs privilegiats per a l’arribada i l’assimilació de noves idees i formes de pensar. I en el cas que ens ocupa, de la propagació d’històries de tots tipus.

Illes Bermudes

Les illes Bermudes són un arxipèlag format per una munió d’illetes, illots i roques (en total tres-centes seixanta) situat en ple Atlàntic, a uns mil quilòmetres del cap Hatteras, a la costa l’Est dels Estats Units. El conjunt illenc té una superfície de poc més de seixanta quilòmetres quadrats, el seu origen és coral·lí, i està assentat sobre una base volcànica.

Foren descobertes l’any 1515 pel navegant Juan Bermúdez, i restaren deshabitades fins a les primeries del segle XVII. L’any 1609 una tempesta hi  féu naufragar una nau anglesa, i en ser recollits els supervivents en lloaren tant les seves excel·lències, que la Companyia de Virgínia hi instal·là una factoria.

Actualment és una dependència britànica, que té poc més de cinquanta mil habitants, els quals viuen del conreu de la terra, de la pesca i, des de fa uns anys, del turisme. La capital de les Bermudes és Hamilton, un lloc on es matriculen nombrosos vaixells britànics, per tal de gaudir de les exempcions d’impostos que proporciona l’illa. Aquest fet és el que s’anomena navegar amb pavelló de conveniència.

Precisament, el millor vaixell que jo he comandat, l’Ártico, de la matrícula de Barcelona, més tard va ser venut a uns armadors britànics, després de la Guerra de les Malvines, que el van matricular a les Bermudes.

El Triangle de les Bermudes

És ben curiós que, quan una persona de mar conversa amb gent diversa de temes marítims, més tard o més d’hora, sempre li acaben preguntant la seva opinió sobre el “Triangle” en qüestió.

Els aimants dels ovnis i d’altres fenòmens extraterrestres ens omplen de dades sobre el nombre de vaixells i d’avions que s’han perdut, al llarg dels anys, a l’esmentada zona. Allò que no comenten les informacions sensacionalistes, és que aquest triangle es troba a la trajectòria dels perillosos ciclons tropicals, que, un any sí i l’altre també, es produeixen a les aigües càlides de l’Atlàntic Nord.

Ciclons tropicals

Els huracans de l’Atlàntic s’acostumen a originar entre els mesos de juny i novembre, amb un màxim entre el juliol i el setembre. Generalment se´n formen una mitjana d’entre set i deu a l’any. Aquests perillosos fenomens neixen a alta mar, a l’alçada de les illes de Cap Verd, passen a les Antilles i, en recorbar cap a latituds més septentrionals, sempre creuen la zona del “famós” triangle, el qual té els vèrtexs a les Bermudes, les Bahames i Puerto Rico.

No és, doncs, gens estrany que el nombre de naus perdudes per aquelles latituds sigui anormalment alt. Cal fer notar, que aquesta zona pateix vents extremadament violents i canviants, amb ràfegues de més de dos-cents quilòmetres per hora.

Una curiositat que cal comentar és que, quan vaig començar a navegar, els ciclons eren batejats pel Servei Meteorològic Americà només amb noms femenins. A resultes de les queixes de les associacions feministes, va modificar-se l’esmentada norma i, actualment, els huracans alternen els noms masculins i els femenins. No era just que, els nombrosos estralls produïts a la mar i a les costes pels ciclons, s’associessin només amb les dones.

Un pas pel Triangle

L’any 1980, en un viatge que jo feia de retorn del Carib cap a casa com a  capità del vaixell Atlántico, de la matrícula de Barcelona, hi havia enrolat un oficial, “l’oficial X”, que estava plenament convençut de l’existència de fenòmens anormals a la zona de les Bermudes. La resta d’oficials, quan ens vam assabentar d’aquest fet, vam decidir fer-li una broma.

Cada nit, des de que el vaixell va sortir del canal de Panamà, l’oficial de radio venia a l’hora de sopar i, al davant de tots els oficials, m’informava que no podia comunicar per radiotelegrafia amb Madrid, ja que a la zona hi havia uns fenòmens magnètics que ho impedien. Això no era veritat, i les comunicacions es feien amb tota normalitat, però el que era important és que “l’oficial X” ho sentís. A la sobretaula la conversa sobre fenomens estranys, pèrdues de vaixells, ovnis, etc., eren el pa de cada dia.

Aparició de l’extraterrestre

La nit que, rumb a les Bermudes, ens trobàvem al bell mig del Triangle, vam fer la representació final.

Havent sopat, estàvem els oficials al saló petant la xerrada, quan de fora va entrar un company tot esverat cridant que, a la part de popa del vaixell, hi havia a coberta una llum molt brillant. Vam sortir tots d’una revolada a la coberta de bots i, just a sota, a babord de la coberta inferior, vam poder observar una alta figura argentada tota envoltada de foc.

Ara, així contat, pot semblar una cosa amb poc impacte, però us puc ben assegurar que a alta mar, en una nit fosca com una gola de llop, i amb un imponent silenci, l’efecte era realment impressionant.

Resulta que el tercer oficial, un actor i un bromista empedreït, s’havia fet una disfressa amb el vestit de rescat de contra incendis, que era d’amiant de color d’argent com un escafandre. El casc tenia un vidre fumat per mirar, talment com el que porten els astronautes. Per acabar de fer la torna, respirava amb l’ajut de l’equip de respiració autònoma, de tal manera que, en entrar i sortir l’aire de les ampolles a pressió, feia uns esbufecs que produïen feredat, i a cada mà hi lluïa encesa una bengala roja de fer senyals…

L’oficial a qui anava dirigida la representació s’ho va empassar de totes totes. Es va veure ben perdut i, com un esperitat, va córrer al seu cambrot, per tal d’acomiadar-se de les fotografies de la dona i de les dues filles, que tenia enganxades al capçal del llit.

Contemplant l’espectacle al meu costat, amb la boca oberta de bat a bat, hi havia un passatger xilè, ja d’una certa edat, que no parava de preguntar-me:

¿Es de verdad capitán? ¿Es de verdad?

Com que jo sabia que aquest passatger estava un xic delicat, i que feia anys que havia tingut un infart, no vaig voler complicacions, i li vaig explicar la  veritat. A partir d’aleshores ja va ser tot un altre, i era un més a la gresca. Sort que el vaig treure de dubtes!

No cal ni dir que la festa va acabar ja ben entrada la nit, celebrant la visita de l’extraterrestre amb unes bones ampolles de cava, sota d’un cel tan clar i transparent, que semblava que hom pogués agafar els estels amb la mà.

L’àngel dels mariners

Salvats d’una embarrancada

Fa uns anys, un bon amic meu capità em va comentar que, un hivern especialment cru, sortia del riu Mossa amb temps rúfol, havent embarcat un carregament complet a Rotterdam. En ser a la mar lliure, just després d’haver desembarcat el pràctic holandès, es va veure envoltat de vaixells per totes bandes, i per evitar un abordatge segur, va haver d’anar a passar pel damunt d’una plataforma de prospeccions petrolieres enfonsada.

La plataforma en qüestió només tenia cinc metres d’aigua a sobre seu, i el vaixell del meu amic en calava més d’onze. Quan ja tota la tripulació esperava la topada, i el cruixir de les planxes del fons de la nau arrencades per l’obstacle submergit, inexplicablement, no va passar res. Únicament van notar un lleuger moviment d’ascens. Espantats, van sondar els tancs i les sentines, però, miraculosament, el casc de la nau no feia aigua per enlloc. Així doncs, van continuar el viatge cap a Amèrica.

En arribar a Buenos Aires, entraren a dic a reparar, i van quedar ben sorpresos en no trobar ni una lleugera rascada a les planxes del fons. Només una petita ploma blanca, incomprensiblement neta i pura enmig de la brutor fangosa del dic, estava enganxada a la part més prominent de la quilla. La ploma anava movent-se de forma suau, gronxada pel vent, mostrant el lloc on la nau hauria d’haver quedat ferida i atrapada per la terrible ferramenta enfonsada.

Devia ser de l’àngel aquella ploma…?

 

Francesc Lleal i Galceran AGAM, maig de 2020

Publicat dins de EL RACÓ LITERARI | Deixa un comentari