RETALLS DE DIARI

L’articulista de La Vanguardia Daniel Fernández publica, el diumenge 12 de juliol, l’article “Petit viatge a l’Empordà“on trobem descrits uns sentiments que de ben segur, signaríem els amants de la mar. Reprodueixo un extracte en el nostre “Racó literari”. Diu així, referint-se a la mar:

…necessito veure’l i em desperta una cosa fosca i profunda que m’inquieta i em calma segons com està ell, tant canviant, i segons com estic jo. I encara que m’estimi més, vel·leïtats de passejant, l’Atlàntic, el mar indòmit i bromós del nord, també acabo per trobar a faltar aquest Mediterrani nostre tant tranquil en aparença, tant sense grans marees, però que es pot encabritar de sobte i recordar-nos que som molt poca cosa quan ens atrevim a navegar-lo.

 

Publicat dins de EL RACÓ LITERARI | Deixa un comentari

FRANCESC ARAGÓ; un eminent català poc conegut

M’havia intrigat feia temps per què un centre d’investigació marina, el LABORATOIRE ARAGÓ, de Banyuls de la Marenda, pertanyent a la Universitat Pierre et Marie Curie de Paris i al CNRS, tenia un nom tan poc francès com ARAGÓ.

En les meves visites als nostres amics de l’ASAME, a Banyuls, no vaig gosar preguntar, així que vaig haver d’esperar un dia en que, per casualitat,  va sortir una breu ressenya d’aquest nom a la premsa i retornà la meva curiositat sobre el tema i em vaig assabentar del següent:

{“subsource”:”done_button”,”uid”:”D6F36DED-B6FC-4BA3-BB82-CD549B447625_1586789929823″,”source”:”editor”,”origin”:”gallery”,”source_sid”:”D6F36DED-B6FC-4BA3-BB82-CD549B447625_1586789929855″}

François (o Francesc) Aragó fou un notable matemàtic, físic i astrònom nascut en 1786 a Estragel, un poblet proper a Perpinyà. Segon fill d’una família catalana de propietaris agrícoles ben aposentats al Rosselló, aviat va donar senyals de gran intel·ligència i ganes d’aprendre.

Acabat el Batxillerat a Perpinyà, es traslladà a Paris on estudià matemàtiques i astronomia.

Com a astrònom i secretari-bibliotecari del Bureau des Longitudes de l’Observatori de Paris, va participar en la mesura del meridià per establir la longitud exacte del metre, cosa que el va portar a Espanya. A Mallorca va coincidir amb els moviments de tropes franceses a la frontera en 1808, preparatòries a la invasió napoleònica, i fou detingut com sospitós d’espia per les autoritats illenques. L’home es va escapolir en un pesquer passant diverses aventures que el varen portar a ser detingut i confinat a Palamós, a conseqüència de l’abordatge d’un vaixell corsari espanyol. Finalment pogué arribar a França, via Algèria, després d’una segona fugida.

Un cop a la metròpoli continuà amb la seva tasca científica, negant-se a recolzar Napoleó I Emperador, per haver traït aquest l’esperit republicà de la Revolució Francesa.

Un cop restablerta la República es va dedicar a la política, arribant a Ministre en un govern que abolí la esclavitud en tot el territori nacional.

Desencisat pel retorn del 2n. Imperi de Lluis Napoleó, ell que era fervent republicà, va abandonar la política per centrar-se en la ciència fins la seva mort, ocorreguda en 1853.

Joaquim Serra

AGAM

 

Publicat dins de ARTICLES | Deixa un comentari

LA BELLE POULE ENTRA A LES SABLES D’OLONE

Enllaç on veure vídeo de la goleta de l’Armada francesa La Belle Poule entrant al port de Les Sables d’Olone amb tots els honors i música de gaita.

https://actu.fr/pays-de-la-loire/sables-dolonne_85194/video-la-goelette-la-belle-boule-est-arrivee-aux-sables-d-olonne_34684492.html

 

Publicat dins de NOTÍCIES DE LA MAR | Deixa un comentari

RACÓ LITERARI

Amb aquestes entrades donem per tancat el racó literari aquest curs. A la tardor ens tornarem a trobar.

De nou el concurs, un text d’en Francesc Lleal i una ressenya d’un llibre mediterrani de l’escriptor gironí Rafael Nadal.

 

CONCURS DEL 29 DE JUNY

SOBRE ILLES o MARS I ESCRIPTORS

Aquesta setmana, en que ens acomiadem per aquest curs, us proposo aquestes preguntes sobre escriptors, la seva obra i la relació que varen mantenir amb algunes illes. Que tingueu un bon estiu i llegiu força.

1.- George Orwell va acabar l’obra 1984 en una illa de les Hèbrides on hi havia anat a buscar tranquil·litat, tot i que el clima de l ‘indret no era gaire adequat per la seva tuberculosi. Hi va romandre tres anys, de 1946 a 1949, any en que va morir en un hospital de Londres, on l’havien traslladat donat el seu mal estat de salut. Saps quina illa era?

  1. a) Jura
  2. b) Islay
  3. c) Mull
  4. d) Arran

2.- Alexander Selkirk fou un mariner que diuen va inspirar el Robinson Crusoe d’en Daniel Defoë. Una illa del Pacífic, que pertany a l’Arxipèlag de Juan Fernández, porta el seu nom, però abans aquesta illa es denominava d’altre manera. Com es deia?

  1. a) Isla Perdida
  2. b) Isla de la Desesperación
  3. c) Isla de Mas Afuera
  4. d) Isla Encontrada

3.- L’obra teatral Otel·lo, de Shakespeare, narra els conflictes conjugals d’aquest senyor i la seva esposa Desdémona. En diversos actes de l’obra, l’acció passa en una illa mediterrània. Quina?

  1. a) Sardenya
  2. b) Malta
  3. c) Xipre
  4. d) Creta

4.-  La posada de Jamaica és una novel·la de l’escriptora anglesa Daphne de Maurier. L’acció, però, no passa en aquella illa caribenya sinó a la costa d’un comtat anglès. Quin?

  1. a) Devon
  2. b) Cornualla
  3. c) Sommerset
  4. d) Bristol

5.- John Steinbeck, l’escriptor nord-americà,  Nobel de de literatura 1962, autor de Al este del Edén i altres famoses obres, era biòleg marí. De fet, un dels seus escrits relaten una expedició en que ell va participar per capturar espècies d’animals marins, en un indret de la costa americana.  En quin lloc transcorre l’expedició?

  1. a) El mar Carib
  2. b) El Golf de Mèxic
  3. c) El Golf d’Alaska
  4. d) El mar de Cortés

 

 

 

Publicat dins de ACTIVITATS | Deixa un comentari

LA BARCA DEL CARRANYO
Avui en dia algú creu en miracles? No, més aviat tots plegats som una colla de descreguts
que pretenem analitzar els fets que s’esdevenen fredament i de forma científica. Arribarà
un dia que la veritat única no sorgirà de la ment humana, sinó d’aparells i ginys cada cop
més sofisticats. Però cal ser prudents per no trobar-nos que, en el llarg camí de la recerca
de la veritat, no anem perdent un a un els nostres sentiments; i que, en el moment de
descobrir la veritat pura, esterilitzada i cristal·lina, no la puguem agafar amb dues mans,
perquè crema com el gel. Com el gel que tots podem tenir a dintre nostre si, de tant en
tant, no ens escalfem una mica el cor amb la tendresa i la il·lusió que ajuden a fer
passadora la vida.
Ara us explicaré la història del trencant d’onada del patró Pere, i… que tothom pensi allò
que vulgui!

L’hora de comandar
La gent de mar sempre ha estat molt matinera, i del moment de llevar-se en deien l’hora
de comandar. A primers del segle XX, a les llars no hi havia despertadors, i els serenos
s’encarregaven de despertar les persones que s’havien de llevar de bon matí.
Normalment les portes de les cases tenien, per la part del carrer, un cordill que obria la
balda que les tancava per dintre. Aquest cordill també servia per avisar el sereno. Si calia
comandar l’amo d’una casa a les dues, aquest feia dos nusos al cordill; si s’havia
d’aixecar a les cinc, feia cinc nusos; i, finalment, si per la raó que fos no s’havia de llevar,
el cordill no tenia cap nus. El sereno, doncs, es regia per aquest senzill codi de nusos. Ell
anava guaitant els cordills i despertava la gent de mar segons les lligades. Per exemple, el
cordill de la porta del patró Pere tenia quatre nusos. A les quatre en punt, el sereno es
plantava al mig del carrer i cridava: Pere, alçat en nom de Déu! I el patró, que dormia a
l’estança del davant, ho sentia, i ràpidament saltava del llit. D’aquesta manera, el patró
Pere, tots els dies de sa vida, es llevava en sentir aquella cantarella.
Un bon crit com el del sereno, també el feia el patró Pere en avarar la barca a la platja. De
forma invariable exclamava amb veu de tro: Avara en nom de Déu! Eren els antics
costums, les velles lleis no escrites de la mar, que res ni ningú no hauria pogut fer-li
incomplir.

El Carranyo
El patró Pere, segons els papers, es deia Pedro Teixidó Pruna, però ja sabem que la gent
de baix a mar, del que diuen els papers, no en fan gaire cas. Per altra banda, els homes
acostumats a contemplar els espais oberts, tothom sap que s’embarbussen quan han de
desxifrar la lletra impresa. Així, doncs, tots els del poble, amics i coneguts, el coneixien pel
motiu del Carranyo. Aquest sobrenom li venia de son pare, i ell ho explicava tal i com son
pare li ho havia explicat a ell. Resulta que, a mitjans del segle passat, tots els pescadors
de la vila portaven barretina, i no pas gorra com ara. Les barretines vermelles posaven
una nota de color a la platja, i destacaven vivament com alegres i juganers puntets
granes, enmig de les veles blanques i del blau radiant del cel i de la mar, quan estaven a
la pesca.
Als homes els agradava portar la barretina tal com raja, tirada enrere; però al vell patró li
abellia més enrotllar-se-la cap endavant. Cap problema! Però un bon dia, uns francesos
que passaren per la vila en una de les moltes guerres que haguérem de patir el catalans,
van veure el pare d’en Pere i comentaren que tenia el cap quadrat, “carré”. I d’aquí, i de la
semblança de la barretina plegada com les gorres que portaven els francesos, derivà el
mot de Carranyo.
Els àpats
En sortir a pescar, els homes portaven pa amb formatge o botifarra de carn cuita, per tal
de matar una mica el cuc. Era allò que s’anomenava el pa i beure.
Al migdia, si havien tornat en terra, menjaven plegats a la platja, al costat de la barca. Allà
guisaven olorosos suquets de peix, deliciosos alliolis, i d’altres menges saboroses, que
feien tornar la boca aigua a la gent que anava per la Rambla.
A l’hivern, però, a la platja no s’hi estava bé per cuinar i menjar; i, aleshores, anaven a
preparar el dinar a uns fogons de carbonet, situats al llarg badiu de cal patró.
Així, doncs, els de la barca dinaven junts, i no ho feien amb la família. Un cop llestes les
menges, s’asseien a l’entorn de la gibrella que les contenia, i amb una cullera a la mà
dreta i el pa a l’esquerra, cadascú agafava només allò que tenia al seu davant.
Per cuinar no escatimaven res. Els pescadors saben menjar rebé! I per tal d’animar l’àpat,
la Maria, la filla petita del patró, els llegia El trobador català.
Les parts
Els diumenges no es pescava, i els remitgers es presentaven a la casa del carrer de Sant
Pere on vivia el patró, i allà es repartien les parts que els tocaven pel treball de la
setmana.
Els diners provenien de la subhasta que s’organitzava cada dia a la platja, a l’arribada de
les barques, quan s’encantava el peix. Cadascú tenia la seva part: una per al patró, una
per a la barca i una per a cada remitger. I també sempre n’hi afegien una darrera per a les
ànimes que no tenien qui resés per elles. Aquesta part, la feien arribar a la parròquia de
Santa Maria, i era més magra o més grassa, segons la sort que haguessin tingut. El
Carranyo no és que fos gaire amant de la cera i dels capellans; els diumenges no anava a
missa, però a la seva manera era un home creient.
Per altra banda, quan hi havia sort, repartien bons grapats de peix entre el veïnat; per
això, tenir un veí pescador era sempre d’agrair.
El trencant d’onada
El patró Pere va estar apunt de no ser pescador.De jovenet no podia eixiren mar, ja que es marejavacom una sopa, i va intentartreballar d’altres coses.Però, un bon dia, son parees va plantar i li va dir ques’anava fent gran, i que siell no es feia pescador esvendria les dues barquesque tenien, l’Esperança i laPere. El jove Carranyo hova tornar a provar, i se’n va
sortir. I va acabar essent undels pescadors de mésanomenada de la vila, i sabia llegir el cel i la mar millor que ningú. Va saber preveure, perexemple, el temporal de l’any onze.
Tot i així, un dia malastruc va tenir un terrible ensurt. En tornar de la pesca, s’havia format
a prop de la costa un gros trencant d’onada, i no hi havia manera de treure la barca. Ho va
provar una i mil vegades, però no hi havia manera: quan ja eren quasi a punt de sortir, la
ressaca els feia recular, i de nou eren empesos mar enfora. Les onades van envair la
coberta de la barca diverses vegades, i s’ho van emportar tot, i els pescadors ja es veien
negats al fons de la mar. Fou llavors quan els homes de la barca alçaren els braços al cel,
i enmig de tots ells el patró exclamà: Que el rompent es faci més alt que totes les onades,
i tregui la barca a fora!
La gran onada
I avui en dia, els vells pescadors encara conten com el prec viu del nostre patró
s’escampà pel cel, la terra i les fondalades marines, i finalment arribà on el gran déu
Peixatell estava tranquil·lament assegut en el seu tron de nacres i coralls.
Diuen que aquell prec, gronxat per les ones, una i una altra vegada, anava i venia a les
orelles del bon déu de la mar, amo de les immensitats salades. I la invocació sincera
d’aquella gent de mar aconseguí entendrir el cor del senyor de les fondàries. Ell prou bé
sabia que els qui estaven a punt de negar-se eren homes fets de pedra picada; i que si bé
atrapaven peixos, ho feien per viure, i no pas per plaer. Així doncs, va donar una ordre
que s’escampà a una velocitat vertiginosa per tots els racons de la mar. En un tres i no
res, la totalitat dels peixos de la Mediterrània van començar a moure amb força les aletes i
la cua; els pops agitaren les llargues potes; les tellerines i els petxinots obriren i tancaren
amb nervi les valves; i, fins i tot, els petits cavallets de mar es van moure de forma
insistent. Milers i milers de petites vibracions van començar a creuar la mar en direcció a
Badalona. Del Bòsfor i de Sicília, de Tunis i de Tarifa, mil·limètriques ondes van convergir
a la platja del poble, fins que totes juntes van formar una gran onada: la gran onada! Un
trencant miraculós i potent que va agafar la barca del patró Pere com si fos una clofolla, i
la va fer lliscar com una sageta per sobre de les escumes traïdores i de les ressaques
ferotges, fins a deixar-la, suaument, al capdamunt del sorral, amb tots els tripulants a bord
sans i estalvis.
Cloenda
El celatge fosc i espès ofega l’horitzó d’una mar de plom esmolada pel vent. Les ràfegues
inconstants del migjorn aixequen blancalls d’escuma, que van perdent-se ràpidament enllà
d’enllà. Els tripulants, callats i esgotats s’encaminen, amb pas feixuc, vers la primera línia
de cases blanques, deixant la barca ben segura al sorral, lluny de les onades ferrenyes.
Després de dos dies de treball dur, s’endinsen pels carrerons de baix a mar, amb el cap
cot, arrossegant els peus per les lloses gastades de les voreres, evitant la part central dels
carrers plens de fang. Tornen a casa amb les mans buides, però amb l’ànima ben plena,
hereus d’una tradició llarga avui quasi estroncada. Persones senzilles en terra, i gegants
en mar. Artesans del vímet i de l’agulla, artistes de la brea i del pinzell, mestres de les
fondalades marines. Analfabets savis, que poden interpretar el difícil llibre obert de la
natura. Amics dels seus amics, mai no han incomplert la paraula donada. Aniran perdentse,un a un, camí de la llar humil que els espera. I demà? Déu dirà…! Seguiran arrencantde la Mediterrània l’argentada collita, fins que el temps o la mar se’ls emporti. Els nostrespescadors de platja, els tripulants de la barca del Carranyo.

Francesc Lleal i Galceran
AGAM, juny de 2020

 

RESSENYA

Rafel Nadal: Mar d’estiu. Una memòria mediterrània. Editorial Univers. Barcelona, març de 2020. (Barreja de dietari, llibre de viatges i anecdotari, 224pàgines).

Mar d’estiu és una aproximació sentimental a la Mediterrània, i als grans plaers de la vida. Una invitació a observar i a descobrir les històries d’uns llocs, i de les persones que els habiten.

En aquest llibre hi ha un esperit que et convida a viure i a gaudir amb els sentits. Tot ell està escrit en un llenguatge molt ric i gens forçat.

Hi ha moments realment emotius, com per exemple, el comiat que fan uns nens als seus avis, des del vaixell que els retorna al Pireu, en passar per davant del poblet de l’illa d’Icària, on han passat les vacances.

Un llibre realment extraordinari!

 

 

Publicat dins de EL RACÓ LITERARI | Deixa un comentari

DIA INTERNACIONAL DE LA MARINA MERCANT

Ahir 25 de juny es va celebrar el DIA INTERNACIONAL DE LA MARINA MERCANT.  Les nostres felicitacions als socis d’AGAM que procedeixen d’aquest sector professional.

Aquí teniu un enllaç on hi ha una entrevista a una Capitana de la naviliera MAERSK.  La presència femenina en aquestas professió encara és minoritaria, però a poc a poc augmenta la seva presència.  iprofesional.com

 

 

 

Publicat dins de NOTÍCIES DE LA MAR | Deixa un comentari

CONCURS 22 DE JUNY

CONCURS DEL 22 DE JUNY

D’ESCRIPTORS I EL MEDITERRANI

1 . Josep Pla, en una de les seves històries del mar, esmenta el naufragi del motoveler CALA GALIOTA, ocorregut el 3 de desembre del 1946. Conta que el contramestre de l’embarcació era de la costa gironina. De quin poble?

  1. De Lloret de Mar
  2. De Blanes
  3. De l’Escala
  4. De Cadaqués

2.- Seguint amb en Josep Pla, va ser propietari una temporada d’un quillat mallorquí, de nom MESTRAL, fet a l’Escala. Recordes el nom del mestre d’aixa que el va construir?

  1. Miquelet
  2. Rafalet
  3. Vadoret
  4. Lluiset

3.- Gaziel (Agustí Calvet) va fer de corresponsal a la Gran Guerra pel diari “La Vanguardia”. No obstant, als inicis de la guerra escrivia per un altre diari el director del qual no quedà satisfet amb els seus articles i Gaziel l’abandonà per incorporar-se a “La Vanguardia”. Saps el nom del diari que el va rebutjar?

  1. Diari de Barcelona (El Brusi)
  2. El Correo Catalán
  3. La Veu de Catalunya
  4. La Solidaridad Obrera

4.- A l’obra d’en Josep Mª de Sagarra, EL CAFÈ DE LA MARINA, la Caterina és pressionada per que es casi amb un distribuïdor de marisc més gran que ella, tot i que a qui estima és a Claudi, un noi del poble. Saps de quina localitat era el distribuïdor de marisc?

  1. De Llançà
  2. De Colera
  3. De Banyuls
  4. De Cervera

5.- A l’ODISSEA, Ulisses es troba, en el seu viatge, amb dues bruixes o fetilleres: Circe i Calypso. L’una, Circe, vivia a l’illa de Eea. L’altre, Calypso, a l’illa de

  1. Ogigia
  2. Strofades
  3. Anydro
  4. Anafi

 

 

Publicat dins de ACTIVITATS | Deixa un comentari

RACÓ LITERARI

 

RESSENYES DE 2 LLIBRES INTERESSANTS

Dins de Racó Literari volem donar-vos informació sobre llibres que pensem us poden interessar.

És per això que aquesta setmana presentem l’obra “LLIBRE DE LA CORT DE LA MAR DE ROSES. Ordenacions, sentències i concòrdies sobre la pesca (segle XV)”. Editat el 2019 pels historiadors Marcel Pujol i Hamelink , membre del projecte de recerca Moviment i mobilitat a la Mediterrània medieval, i Alfons Garrido i Escobar, de la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona i del Museu de la Pesca de Palamós.

Es tracta d’una obra en que s’hi estudien els conflictes, sentències i diversos problemes en que es trobaven els pescadors de Roses en les seves disputes entre ells i amb els veïns, sobre tot els de Cadaqués i amb les autoritats de Castelló d’Empúries, la capital del comtat.

La exhaustiva documentació estudiada en diversos arxius el fa un llibre amb un contingut informatiu molt interessant fins i tot avui dia, no només per la temàtica pescadora sinó també per les informacions que s’hi troben respecte les ordenacions administratives de l’època, les funcions de jurats, batlles, abats, els preus que es pagaven per cada tipus de peix, espècies que es capturaven, etc.

Si hi esteu interessats, el podeu trobar a la botiga del Museu de la Pesca de Palamós.

 

Un altre llibre interessant que us recomanem és “ELS VIATGES DEL CAPITÀ MOREU. Entre la dominació napoleònica i la insurgència americana 1808 – 1815”  de l’historiador mataroní Joaquim Llovet i Verdura (1921 – 2017). Llibre editat el 2008.

L’obra ens porta a l’època d’esplendor de la marina de vela catalana, en un temps convuls com era el de la Guerra del francès aquí i de les insurreccions de les colònies americanes allà. Amb ella viatgem a Mèxic, portant articles catalans diversos i retornem a Barcelona amb productes varis.

L’autor ens proporciona un exhaustiu inventari de mercaderies transportades, del repartiment de guanys entre els membres de la tripulació segons el seu rang, de les partions a la mota entre els vilatans de Calella, ens fa viure les escales interminables a Veracruz, esperant l’arribada de la plata que proporciona diners als ciutadans per comprar.

També dels jocs del gat i la rata amb els francesos i amb corsaris. Narra execucions dins la repressió de les autoritats espanyoles a Mèxic, la situació dels indígenes i mestissos, etc.

A més hi ha incloses làmines de l’època pertanyents al Museu Arxiu Municipal de Calella

Editat per Caixa Laietana, fou premi ILURO 2008

 

EL RACÓ LITERARI   GIRONA 22 DE JUNY DE 2020

 

Publicat dins de EL RACÓ LITERARI | Deixa un comentari

CONCURS 15 DE JUNY

REGATES

1.- La RUTA DE LA SAL és una regata que es celebra en memòria d’una carrera que es va efectuar a mitjans segle XIX per proveir de sal a Barcelona, a les hores assitiada en una de les Guerres Carlines. En aquella carrera, un bergantí de Palamós, de nom ARROGANTE, va participar-hi. Sabries dir-me en quin lloc va arribar?

  1. El primer
  2. El segon
  3. El tercer
  4. El penúltim
  5. Va naufragar a la tornada

2.- La FASTNET és una regata d’altura que es celebra entre les costes anglesa i irlandesa. Els vaixells participants surten de Cowes a l’illa de Wight i arriben al penyal de Fastnet, al sud de l’illa d’Irlanda on donen la volta per tornar i arribar a

  1. a) Cowes
  2. b) Southampton
  3. c)  Portsmouth
  4. d)  Plymouth

3.- En una edició d’aquesta regata (la Fastnet), un temporal va fer estralls, provocant la mort de 18 persones, entre regatistes i membres dels equips de rescat. Recordes l’any de la tragèdia?

  1. a) 1929
  2. b) 1979
  3. c) 1980
  4. d) 1992

4.- REGATA SIDNEY – HOBART. L’any 1998 un gran temporal va desfer la regata, provocant diversos morts i desapareguts. De 115 vaixells a la sortida no més n’arribaren a Hobart…

  1. a) 87
  2. b) 45
  3. c) 44
  4. d) 39

5.- ROUTE DU RHUM. L’any 1978 els participants a la regata es trobaren amb molt mal temps, com quasi a cada edició. El vaixell PEN DUIK III, patronejat per Philippe Poupon, es va veure obligat a aturar-se a les Açores. Saps a quin navegant francès, molt conegut, havia pertangut aquest vaixell anys abans?

  1. a) Alain Bombard
  2. b) Eric Tabarly
  3. c) Jean Pierre Dick
  4. d) Michel Desjoyeaux

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de EL RACÓ LITERARI | Deixa un comentari

EL TRANSPORT DE CABOTATGE A LA COSTA GIRONINA AL SEGLE XIX

EL TRÀFIC DE CABOTATGE A LA COSTA GIRONINA,

A MITJAN SEGLE XIX

En els temps passats d’obligada reclusió que ens tocà viure, tots teníem més hores que abans per dedicar-les a la pròpia i particular dèria. Jo en vaig esmerçar moltes en furgar per les prestatgeries de llibres que tinc a casa, a la recerca de dades que m’ajudessin a saber més de la marina mercant catalana de la dinovena centúria, la meva ceba. I he tingut sort. Entre alguns d’altres, m’ha vingut a les mans un llibre, que crec haver heretat del meu avi, en el qual hi he trobat informació molt interessant i precisa sobre el tràfic de cabotatge als ports de la costa gironina als anys 1858 – 1860, en ple Segle d’Or de la nostra marina velera.

El llibre en qüestió es titula “La provincia de Gerona. Datos estadísticos”, l’autor del qual és l’estadístic i funcionari Pedro Martínez Quintanilla. Fou imprès als tallers d’arts gràfiques F. Dorca, de Girona, l’any 1865. És un recull de dades molt interessant, tot i que les que fan referència a la marina palesen que l’autor era una personalitat de terra endins.

A diferència del tràfic amb les terres d’ultramar, que ha estat profusament estudiat, tot i que molt menys en els aspectes estrictament mariners, el de cabotatge interior i mediterrani no ha merescut tanta atenció, malgrat ser el que mantingué una activitat marinera gens menyspreable en la majoria de les nostres viles costaneres.

Segons l’esmentada obra, l’any 1858, el moviment portuari de cabotatge de tots els ports gironins enregistrava gairebé 4.000 operacions (entrades i sortides de vaixells i embarcacions), que es repartien, per localitats, de la següent manera:

Palamós  ………………………………..  16’5 %           Lloret de Mar  …………………………  8’3 %

Roses  ……………………………………  15’1 %           L’Escala  ………………………………..  8’1 %

Sant Feliu de Guíxols  ……………..  13’5 %           Cadaqués  ………………………………  7’8 %

Blanes  …………………………………..  10’8 %           Tossa de Mar  …………………………  7’7 %

Palafrugell  …………………………………..    9’- %            El Port de la Selva  ………………….  3’2 %

(el port d’Esclanyà o Calella ?)

Pel que fa al trafegament de mercaderies, la major part corresponia als ports de Sant Feliu de Guíxols i Palamós, gairebé a parts iguals. Els seguien, en quantitats considerablement menors, els de Roses, El Port de la Selva i Blanes. El moviment dels altres ports encara era inferior. Cal recordar que el tràfec de mercaderies en cada port depenia del tonatge dels vaixells que podia admetre, que Roses era el millor port de refugi de tota la costera gironina i que a Blanes encara hi treballaven les drassanes.

En conjunt, aquest moviment portuari gironí, era el 2 % del de tot l’Estat espanyol (percentatge que es correspon amb el de la longitud de les respectives costes, però no amb el del nombre i capacitat dels ports). Del conjunt d’operacions registrades, només un 2 %, aproximadament, eren degudes al tràfic ultra mediterrani.

El tonatge mitjà dels vaixells i embarcacions contemplats en aquesta relació era d’unes 19 tones (arqueig espanyol de l’època). Tots eren petits. Endemés, de les dades que ofereix se n’extreu que la tripulació mitjana de cadascun d’aquells era d’uns 5 homes. Tot i la manca d’especificació concreta dels tipus de vaixells, cal suposar que la gran majoria eren barques de mitjana petites i llaguts de tràfic petits i grans. Bona part dels de major tonatge serien místics.  També podia haver-hi alguna goleta petita i alguna tartana. Els xabecs, rars a la marina catalana, i els pincs, a mitjan segle XIX havien desaparegut gairebé tots.

Segons la mateixa font d’informació, l’any 1860, el moviment dels ports gironins fou un 20 % menor que el de dos anys abans. El 99’7 % del total d’operacions va correspondre al cabotatge mediterrani – contactes amb ports peninsulars, balears i dels golfs de Lleó i Gènova (?) -, i la minúscula resta, el 0’3 %, al que avui en diríem gran cabotatge (més enllà de l’estret de Gibraltar ?).

En el transcurs del mateix any 1860, en els ports gironins s’hi efectuaren  226 operacions (entrades i sortides de vaixells) corresponents a la “navegació exterior” (oceànica ?), gairebé la meitat de les quals foren de vaixells en llast, que anirien a carregar a Barcelona o a altres ports peninsulars de més al sud.

Aquest considerable tràfic de cabotatge el generaren tant l’increment demogràfic i el minso però constant progrés econòmic de les viles costaneres gironines, que havien d’abastir-se de productes i manufactures provinents d’altres llocs de la conca mediterrània occidental, especialment de l’àrea barcelonina, principal centre mercantil i productiu del país, com l’insuficient xarxa de comunicacions terrestres de la franja litoral gironina en aquella època. L’any 1863, el tren gros arribava just a Girona; el tramvia Flaçà – Palamós es va inaugurar l’any 1887, i el carrilet de Sant Feliu a Girona, l’any 1892). El transport per carretera, que connectava la costa amb l’extens rerepaís, era de tracció animal, lent i ben poc eficient.

En aquells temps, als ports gironins s’hi desembarcava carbó mineral, ferro, sal, cereals, teixits, bacallà, cànem i cotó, bestiar i manufactures diverses, i s’hi embarcava per a l’exportació suro i taps, oli d’oliva, vi, llana, materials de construcció (rajols, teules, …), salaons de peix i qualcun producte local més.

Cal recordar, ara i aquí, que gairebé tots els vaixells d’aparell de creu construïts a les viles costaneres gironines (Blanes, Lloret de Mar, Palamós i Sant Feliu de Guíxols) per al tràfic transatlàntic, que en aquells anys arribava al seu punt àlgid, solien carregar a Barcelona, que era l’únic port català que reunia les condicions mínimes i  el centre mercantil del país, però també a Tarragona. Els petits vaixells i les embarcacions de cabotatge, que podien acostar-se més a les platges i accedir a cales resguardades, s’encarregaven de portar els productes de les altres localitats costaneres del país a Barcelona. De vegades, sortits de Barcelona, aquells vaixells també podien completar la càrrega en alguna platja de la Costa de Ponent, com Sitges (vins i licors), si el temps els ho permetia.

Parlant dels ports gironins de mitjan segle XIX, Martínez Quintanilla diu: “Ports d’aquesta província per als quals existeixen o s’estan estudiant projectes al final de 1864 – Està aprovat el de St. Feliu de Guíxols, i concedida l’autorització per a executar les obres, … i en estudi els de Palamós, La Clota (L’Escala) i El Port de la Selva. En el de Palamós existeixen algunes obres artificials. Aquests ports i els altres naturals … , no poden admetre més que un reduït nombre de vaixells, estant alguns bastant resguardats de determinats vents. Només la gran badia de Roses, que generalment està abrigada de tots els vents, té capacitat per a qualsevol nombre de vaixells de tot tonatge.” Així, a l’època estudiada, a tota la costera gironina, només Palamós tenia un port resguardat per una curta escullera, amb un petit moll, al qual s’hi podia atracar, de punta o de costat, algun vaixell.

També, quan fa referència a les drassanes, en el quadre que s’especifiquen els vaixells i embarcacions que es construïren a cada platja gironina durant  el període comprès entre els anys 1859 i 1863, els divideix, d’una manera molt particular però gràfica, en tres categories: “de remo; costeros de vela, i de cruz”. Com que les principals relacions de vaixells construïts a la Costa de Llevant durant el Segle d’Or de la nostra marina velera (Ricart i Giralt, Llovet, Vilà) només compten els majors de 50 tones, el nombre de “costeros de vela” construïts als ports gironins, que apareix en el quadre esmentat, pot ajudar-nos a entendre millor la importància que, en aquells temps, tingué la navegació de cabotatge al llarg de tot el nostre litoral. Les xifres són les següents: Blanes, 27; Sant Feliu de Guíxols, 10; Palamós, 8; Lloret de Mar, 2; Cadaqués, 2; Roses, 1; El Port de la Selva, 2, i L’Escala, 1. El quadre va seguit del següent comentari: “Apareixen, doncs, en primer lloc, les drassanes de Blanes i Sant Feliu de Guíxols, … . La de Lloret, que no fa pas massa anys era una de les que més treballava, ara està en gran decadència, … “. (Segons Vilà, l’any 1859, a Lloret s’hi construí l’últim veler d’aparell rodó).

A més de la manca de ports artificials, per petits que fossin, en els que les operacions de càrrega i descàrrega dels vaixells es poguessin efectuar amb majors facilitat i promptitud, fins just a mig segle XIX, la costa gironina també va patir de manca d’il·luminació marítima, tan necessària per a la mínima seguretat de la navegació de cabotatge. L’any 1847, el govern espanyol, després de rebre algunes queixes de diverses potències marítimes europees per la deficient il·luminació de les seves costes, va redactar el famós “Plan general para el alumbrado marítimo de las costas y puertos de España e islas adyacentes”, i el desenvolupà immediatament, amb resultats molt positius per a la costera gironina. L’any 1853 s’il·luminà el far del Cap de Creus (3r.ordre i 15 milles d’abast lumínic); l’any 1857, el del cap de Sant Sebastià (1r. ordre i 23 milles d’ a. l.); l’any 1864, els de Cadaqués – Cala Nans – (6è ordre i 10’  d’ a. l.) i el de Roses – Punta de la Bateria – (4t.ordre i 12’ d’ a. l.), i l’any 1865, el de Palamós – Punta del Molí – (5è ordre i 10’ d’ a. l.).

Amb aquests cinc primers fars, a la costa gironina n’hi corresponia un per cada 14 o 15 milles, xifra mitjana que gairebé doblava la de la resta de la costa espanyola. Per una sola i única vegada, els gironins, com catalans que som, no ens poden queixar del tractament rebut pel govern espanyol.

Així il·luminada, a la costa gironina només li quedaven alguns petits trams foscos: el comprès entre el cap de Begur i les illes Medes, d’unes 6 milles, i el que va del cap de Tossa a la boca de La Tordera. El far de les illes Medes, que havia d’il·luminar el primer d’aquests trams, es va posar en funcionament l’any 1868. Del cap de Tossa per avall podia es podia albirar el far de Calella, en servei des de 1859. No he trobat cap referència de que hi hagués alguna llum de recalada ni a Lloret ni a Blanes.

Ja al segle passat, es va completar la il·luminació de la nostra costera amb l’entrada en servei del far de recalada de la punta S’Arnella, a l’entrada de la badia del Port de la Selva, l’any 1913, i del far de Tossa, l’any 1917. Les balises lluminoses de la llosa de Palamós i de les illes Formigues són dels anys 1919 i 1982, respectivament.

A partir de l’antepenúltima dècada d’aquella dinovena centúria, a la costa gironina, el tràfic de cabotatge anà minvant de manera progressiva fins gairebé arribar al final del segle, per diverses causes, relacionades amb l’enrevessada i nefasta conjuntura políticoeconòmica de l’Estat, la millora de les comunicacions terrestres, sobretot dels ferrocarrils, i el procés d’industrialització de tot el país costaner. També va influir-hi el ràpid increment de la navegació a vapor, amb petits vaixells que admetien molta més càrrega que les embarcacions de vela tradicionals, però que només podien operar en els ports artificials prou condicionats. L’any 1890, un de cada tres dels vaixells que tocaren els ports gironins, ja era un vapor.

En parlar d’aquell tràfic de cabotatge, no ho fem pas d’èpoques remotes, sinó només d’uns 160 anys enrere, temps en els quals, en tota la costa gironina, la que avui anomenem Costa Brava, hi havia una activitat marinera molt considerable, a més de la construcció i armament de vaixells d’aparell rodó per al tràfic transatlàntic i la pesca. Segons el mateix Martínez Quintanilla, aquell any1860, un 5 % aproximat dels habitants censats a les més importants viles costaneres gironines, estaven embarcats en vaixells mercants (A Palamós, a la primera meitat de la dinovena centúria, el nombre d’habitants relacionats amb la marina mercant gairebé arribava al 30 %).

Aquella activitat marinera, que tenia una llarga història, va infondre un especial caràcter a la nostra gent costanera, que es feia ben palès tant en el seu tarannà com en la seva parla. D’aquella tan particular manera de ser, els més vells encara n’hem pogut assaborir les deixalles. De l’acabament de la Guerra Civil (la més incivil de totes les guerres) ençà, el creixent nombre d’estiuejants metropolitans, les anyals invasions del turisme de masses, la progressiva incorporació de mà d’obra forana i molts interessos espuris, alguns locals, han anorreat del tot aquella especial idiosincràsia i el record del passat mariner. Han estandarditzat el nostre petit país litoral.

Costa Brava gironina, que t’ha vist i, ara, et veu !  Avui, de la teva gent, qui se’n recorda de la teva arrel marinera ?  Els hedonistes navegants d’esbarjo, que envaeixen els teus ports i cales, no, ni els importa. Del teu jovent d’avui dia, suposadament més culte que el d’abans i amb més mitjans per a investigar, hi haurà algú que, interessat pel seu país i la seva gent, vulgui estudiar-lo, valorar-lo com cal i difondre’l, aquell passat mariner ?  I si hi ha algú, tindrà el recolzament social indispensable per fer-ho ?  Tant de bo que sí.

Joaquim PLA i BARTINA,

de l’AGAM.

Juny de 2020

PRINCIPAL BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

MARTÍNEZ QUINTANILLA, P. – La provincia de Gerona. Datos estadísticos – Impremta F. Dorca – Girona, 1865.

MORÉ AGUIRRE, D. – Fars i senyals marítims – Quadern de la Revista de Girona núm. 128 – Dip. de Girona, 2007.

Diversos – El transport marítim de cabotatge a la Mediterrània – II Jornades de Marina tradicional. Promediterrània   2000 – Universitat de Girona, Ajuntament de Palamós i L’Estrop – Palamós, 2000.

De l’autor:

Els vaixells mercants d’aparell llatí a la marina catalana. Segles XVIII, XIX i XX – Quadern Blau núm. 33 – Càtedra  d’Estudis Marítims i Museu de la Pesca – Palamós, 2016.

Els vaixells i la gent de la marina mercant catalana vuitcentista –  Quadern Blau núm. 34 – Càtedra d’Estudis Marítims i Museu de la Pesca – Palamós, 2019.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de EL RACÓ LITERARI | Deixa un comentari