L’amic Dr. Narcís Negre ens envia aquest article, records de temps passats, que ben segur us divertirà, o si més no, us farà recordar èpoques en que ens preníem la vida menys seriosament, o no!!!.
Benvolguts,
Considero que en aquest recull de dades i fets de l’AGAM dels darrers quaranta anys hi tenen cabuda unes anècdotes que fluïen, entre moltes altres, durant els sopars que tenien lloc els dimecres, acabada la reunió setmanal de la junta, i en què, amb una concurrència de vuit o deu persones, se solia voltar per la comarca del Gironès. Generalment era a l’hora de les postres o del cafè amb efluvis de calvados, armanyac o estomacal Bonet.
No és que el benvolgut amic i consoci tingui una vessant animalística, que no, sinó que no tothom ha viscut trobades semblants. Jutgeu.
Per a la primera que recordo, em remuntaré a l’adolescència de l’interessat. Baixava de Romanyà per la carretera, en tartana, en companyia d’altres persones. El cavall es va esquivar i el personal se’n van anar en orris. Resultat: alguna fractura i un temps de repòs. Un cavall.
La següent vegada va tenir lloc a l’estiu, en temps de vacances i al Port de la Selva. Des de petit que hi estiuejo, i recordo que al moll d’en Balleu, molt més curt que actualment, hi havia una comuna penjada a 2-2,5 metres de l’aigua, a la paret de la darrera construcció. Era de fusta, endurida per la sal i la calor, d’angles llimats i gastats pels tramuntanals i les llevantades. La necessitat obliga, i l’interessat, al cap d’uns moments de ser-hi, va sentir uns marrameus esfereïdors. Una gata havia gatinat. Tots els que hem sentit un gat emprenyat i a prop, fa posar els pèls de punta. Total, va sortir a la carrera, i no calen més dades. Un gat emprenyat.
En la tercera ocasió, el nostre amic estava embarcat de primer oficial de vaixell. Una guàrdia de nit, dempeus a la coberta, dret com un ciri, amb la mà esquerra a l’altura del pit i una cigarreta entre els dits índex i del mig. Us l’imagineu, oi? En aquestes, surt de la foscúria un animaló. En passar pel seu costat li va fer una moixaina al cap, amb un «hola, maco, hola manyac». L’endemà es va assabentar que a bord no hi havia cap gos. El que hi havia era una hiena que s’havia escapat de la gàbia: un encàrrec d’un zoològic. Si aquell animal hagués tingut gana, al nostre amic avui només li quedaria un braç, i potser també seguiria fumant. Una hiena.
La darrera vegada que coneixem va tenir lloc a les rodalies de Llagostera. Venia d’una reunió del Club Nàutic de Sant Feliu de Guíxols. També hi havia hagut sopar, cafè i destil·lat, se suposa. A la sortida del poble, dels vorals de la carretera li va sortir… un elefant! Davant de les seves explicacions, li dèiem que no podia ser, que devia portar quatre volves. Però no! Resulta —tot i que una cosa no treu l’altra— que a la població hi havia un circ, i que a la nit treien el paquiderm a pasturar. Aquesta vegada, un elefant.
Esperem que en els propers anys, si podem continuar els sopars, tinguem noves anècdotes, malgrat que després de la trista pèrdua dels companys ja no seran mai el mateix.
N. Negre, de l’AGAM
AGAM Girona 