METGES D’A BORD

Els vaixells que transporten passatgers han comptat des del segle XIX amb la figura del metge d’a bord. Era una característica que s’anunciava als cartells promocionals de companyies navilieres, juntament amb altres serveis, amb l’objectiu d’atraure els viatgers.

A cada vaixell o vapor, un professional de la medicina cuidava del passatge. Encara avui, als creuers turístics i bucs de passatge és obligada la presencia d’un equip complert  de personal sanitari.

Alguns d’aquest metges navegants varen aprofitar l’estada a bord o el viatge a terres llunyanes per investigar i realitzar assajos que varen desembocar en troballes importants tant en el camp de la Medicina com d’altres ciències.

Encetem una sèrie de breus articles sobre científics que, en una època de la seva vida, exerciren com a metges de vaixells de passatgers i que de la seva experiència va sorgir algun descobriment notable, o bé la seva feina els va permetre viatjar a llocs del planeta on l’exercici de la professió els portaren a descobrir algun mètode per guarir malalties que, a l’època, eren veritables flagells de la humanitat.

Començarem per JULIUS ROBERT VON MAYER.

Aquest metge alemany, nascut a Heilbronn en 1814, estudià medicina a Tubinga i a Munich. De jove en 1840, es va enrolar com a metge en una companyia naviliera que feia la ruta de les Índies Orientals, l’actual Indonesia.

En la seva estada allà, mentre navegava entre Java, Sumatra i altres illes, es va adonar que la sang venosa dels nadius era quasi d’un vermell tant viu com l’arterial, a diferencia de les persones europees en que el color de la sang venosa és força més fosc que l’arterial.

El color vermell viu és degut a l’oxidació del ferro que porta l’hemoglobina de la sang. A més hemoglobina oxidada més viu és el vermell. Com que la sang venosa ja ha perdut part de l’oxigen en reaccionar aquest amb els aliments en els processos metabòlics, el vermell es torna més fosc.

L’ observació de la poca diferencia de colors en els dos tipus de sang el va portar a investigar el cas, arribant a la conclusió que les altes temperatures del tròpic feien que no es necessités tant d’oxigen per mantenir el metabolisme. És a dir, la sang arterial perdia o consumia menys oxigen en la producció de l’ energia necessària per viure. El que va observar Mayer era que, als tròpics, la quantitat d’oxigen requerida per proporcionar l’energia vital era inferior a la necessària en climes més freds.

Aprofundint en aquest fenòmens va estudiar la relació entre calor i moviment produït, és a dir, entre energia calorífica i treball. A partir d’aquí va enunciar el Primer Principi de la Termodinàmica “ La energia no pot ser creada ni destruïda” .

Va intentar quantificar l’equivalent mecànic del calor. Publicà diferents obres sobre el tema però sense obtenir gaire ressò. L’èxit se’l va emportar James Prescott Joule,  que va estudiar també el fenomen. Avui dia el Joule és la unitat de energia, treball i calor en el Sistema Internacional d’Unitats.

El Dr. Mayer va morir en 1878 sense ser del tot reconegut com a gran científic. Posteriorment sí s’ha admès la seva important contribució a la Física. Probablement no hagués fet les aportacions a la Termodinàmica si no s’hagués enrolat a la Marina Mercant per visitar els tròpics en una època en que els viatges eren molt més feixucs i llargs que avui dia.

En la propera publicació parlarem d’un altre metge d’a bord que va descobrir la vacuna contra la pesta bubònica. El Dr. Alexandre Yersin.

Dr. Julius Robert Von Mayer

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en ARTICLES. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s