LA BARCA DEL CARRANYO
Avui en dia algú creu en miracles? No, més aviat tots plegats som una colla de descreguts
que pretenem analitzar els fets que s’esdevenen fredament i de forma científica. Arribarà
un dia que la veritat única no sorgirà de la ment humana, sinó d’aparells i ginys cada cop
més sofisticats. Però cal ser prudents per no trobar-nos que, en el llarg camí de la recerca
de la veritat, no anem perdent un a un els nostres sentiments; i que, en el moment de
descobrir la veritat pura, esterilitzada i cristal·lina, no la puguem agafar amb dues mans,
perquè crema com el gel. Com el gel que tots podem tenir a dintre nostre si, de tant en
tant, no ens escalfem una mica el cor amb la tendresa i la il·lusió que ajuden a fer
passadora la vida.
Ara us explicaré la història del trencant d’onada del patró Pere, i… que tothom pensi allò
que vulgui!

L’hora de comandar
La gent de mar sempre ha estat molt matinera, i del moment de llevar-se en deien l’hora
de comandar. A primers del segle XX, a les llars no hi havia despertadors, i els serenos
s’encarregaven de despertar les persones que s’havien de llevar de bon matí.
Normalment les portes de les cases tenien, per la part del carrer, un cordill que obria la
balda que les tancava per dintre. Aquest cordill també servia per avisar el sereno. Si calia
comandar l’amo d’una casa a les dues, aquest feia dos nusos al cordill; si s’havia
d’aixecar a les cinc, feia cinc nusos; i, finalment, si per la raó que fos no s’havia de llevar,
el cordill no tenia cap nus. El sereno, doncs, es regia per aquest senzill codi de nusos. Ell
anava guaitant els cordills i despertava la gent de mar segons les lligades. Per exemple, el
cordill de la porta del patró Pere tenia quatre nusos. A les quatre en punt, el sereno es
plantava al mig del carrer i cridava: Pere, alçat en nom de Déu! I el patró, que dormia a
l’estança del davant, ho sentia, i ràpidament saltava del llit. D’aquesta manera, el patró
Pere, tots els dies de sa vida, es llevava en sentir aquella cantarella.
Un bon crit com el del sereno, també el feia el patró Pere en avarar la barca a la platja. De
forma invariable exclamava amb veu de tro: Avara en nom de Déu! Eren els antics
costums, les velles lleis no escrites de la mar, que res ni ningú no hauria pogut fer-li
incomplir.

El Carranyo
El patró Pere, segons els papers, es deia Pedro Teixidó Pruna, però ja sabem que la gent
de baix a mar, del que diuen els papers, no en fan gaire cas. Per altra banda, els homes
acostumats a contemplar els espais oberts, tothom sap que s’embarbussen quan han de
desxifrar la lletra impresa. Així, doncs, tots els del poble, amics i coneguts, el coneixien pel
motiu del Carranyo. Aquest sobrenom li venia de son pare, i ell ho explicava tal i com son
pare li ho havia explicat a ell. Resulta que, a mitjans del segle passat, tots els pescadors
de la vila portaven barretina, i no pas gorra com ara. Les barretines vermelles posaven
una nota de color a la platja, i destacaven vivament com alegres i juganers puntets
granes, enmig de les veles blanques i del blau radiant del cel i de la mar, quan estaven a
la pesca.
Als homes els agradava portar la barretina tal com raja, tirada enrere; però al vell patró li
abellia més enrotllar-se-la cap endavant. Cap problema! Però un bon dia, uns francesos
que passaren per la vila en una de les moltes guerres que haguérem de patir el catalans,
van veure el pare d’en Pere i comentaren que tenia el cap quadrat, “carré”. I d’aquí, i de la
semblança de la barretina plegada com les gorres que portaven els francesos, derivà el
mot de Carranyo.
Els àpats
En sortir a pescar, els homes portaven pa amb formatge o botifarra de carn cuita, per tal
de matar una mica el cuc. Era allò que s’anomenava el pa i beure.
Al migdia, si havien tornat en terra, menjaven plegats a la platja, al costat de la barca. Allà
guisaven olorosos suquets de peix, deliciosos alliolis, i d’altres menges saboroses, que
feien tornar la boca aigua a la gent que anava per la Rambla.
A l’hivern, però, a la platja no s’hi estava bé per cuinar i menjar; i, aleshores, anaven a
preparar el dinar a uns fogons de carbonet, situats al llarg badiu de cal patró.
Així, doncs, els de la barca dinaven junts, i no ho feien amb la família. Un cop llestes les
menges, s’asseien a l’entorn de la gibrella que les contenia, i amb una cullera a la mà
dreta i el pa a l’esquerra, cadascú agafava només allò que tenia al seu davant.
Per cuinar no escatimaven res. Els pescadors saben menjar rebé! I per tal d’animar l’àpat,
la Maria, la filla petita del patró, els llegia El trobador català.
Les parts
Els diumenges no es pescava, i els remitgers es presentaven a la casa del carrer de Sant
Pere on vivia el patró, i allà es repartien les parts que els tocaven pel treball de la
setmana.
Els diners provenien de la subhasta que s’organitzava cada dia a la platja, a l’arribada de
les barques, quan s’encantava el peix. Cadascú tenia la seva part: una per al patró, una
per a la barca i una per a cada remitger. I també sempre n’hi afegien una darrera per a les
ànimes que no tenien qui resés per elles. Aquesta part, la feien arribar a la parròquia de
Santa Maria, i era més magra o més grassa, segons la sort que haguessin tingut. El
Carranyo no és que fos gaire amant de la cera i dels capellans; els diumenges no anava a
missa, però a la seva manera era un home creient.
Per altra banda, quan hi havia sort, repartien bons grapats de peix entre el veïnat; per
això, tenir un veí pescador era sempre d’agrair.
El trencant d’onada
El patró Pere va estar apunt de no ser pescador.De jovenet no podia eixiren mar, ja que es marejavacom una sopa, i va intentartreballar d’altres coses.Però, un bon dia, son parees va plantar i li va dir ques’anava fent gran, i que siell no es feia pescador esvendria les dues barquesque tenien, l’Esperança i laPere. El jove Carranyo hova tornar a provar, i se’n va
sortir. I va acabar essent undels pescadors de mésanomenada de la vila, i sabia llegir el cel i la mar millor que ningú. Va saber preveure, perexemple, el temporal de l’any onze.
Tot i així, un dia malastruc va tenir un terrible ensurt. En tornar de la pesca, s’havia format
a prop de la costa un gros trencant d’onada, i no hi havia manera de treure la barca. Ho va
provar una i mil vegades, però no hi havia manera: quan ja eren quasi a punt de sortir, la
ressaca els feia recular, i de nou eren empesos mar enfora. Les onades van envair la
coberta de la barca diverses vegades, i s’ho van emportar tot, i els pescadors ja es veien
negats al fons de la mar. Fou llavors quan els homes de la barca alçaren els braços al cel,
i enmig de tots ells el patró exclamà: Que el rompent es faci més alt que totes les onades,
i tregui la barca a fora!
La gran onada
I avui en dia, els vells pescadors encara conten com el prec viu del nostre patró
s’escampà pel cel, la terra i les fondalades marines, i finalment arribà on el gran déu
Peixatell estava tranquil·lament assegut en el seu tron de nacres i coralls.
Diuen que aquell prec, gronxat per les ones, una i una altra vegada, anava i venia a les
orelles del bon déu de la mar, amo de les immensitats salades. I la invocació sincera
d’aquella gent de mar aconseguí entendrir el cor del senyor de les fondàries. Ell prou bé
sabia que els qui estaven a punt de negar-se eren homes fets de pedra picada; i que si bé
atrapaven peixos, ho feien per viure, i no pas per plaer. Així doncs, va donar una ordre
que s’escampà a una velocitat vertiginosa per tots els racons de la mar. En un tres i no
res, la totalitat dels peixos de la Mediterrània van començar a moure amb força les aletes i
la cua; els pops agitaren les llargues potes; les tellerines i els petxinots obriren i tancaren
amb nervi les valves; i, fins i tot, els petits cavallets de mar es van moure de forma
insistent. Milers i milers de petites vibracions van començar a creuar la mar en direcció a
Badalona. Del Bòsfor i de Sicília, de Tunis i de Tarifa, mil·limètriques ondes van convergir
a la platja del poble, fins que totes juntes van formar una gran onada: la gran onada! Un
trencant miraculós i potent que va agafar la barca del patró Pere com si fos una clofolla, i
la va fer lliscar com una sageta per sobre de les escumes traïdores i de les ressaques
ferotges, fins a deixar-la, suaument, al capdamunt del sorral, amb tots els tripulants a bord
sans i estalvis.
Cloenda
El celatge fosc i espès ofega l’horitzó d’una mar de plom esmolada pel vent. Les ràfegues
inconstants del migjorn aixequen blancalls d’escuma, que van perdent-se ràpidament enllà
d’enllà. Els tripulants, callats i esgotats s’encaminen, amb pas feixuc, vers la primera línia
de cases blanques, deixant la barca ben segura al sorral, lluny de les onades ferrenyes.
Després de dos dies de treball dur, s’endinsen pels carrerons de baix a mar, amb el cap
cot, arrossegant els peus per les lloses gastades de les voreres, evitant la part central dels
carrers plens de fang. Tornen a casa amb les mans buides, però amb l’ànima ben plena,
hereus d’una tradició llarga avui quasi estroncada. Persones senzilles en terra, i gegants
en mar. Artesans del vímet i de l’agulla, artistes de la brea i del pinzell, mestres de les
fondalades marines. Analfabets savis, que poden interpretar el difícil llibre obert de la
natura. Amics dels seus amics, mai no han incomplert la paraula donada. Aniran perdentse,un a un, camí de la llar humil que els espera. I demà? Déu dirà…! Seguiran arrencantde la Mediterrània l’argentada collita, fins que el temps o la mar se’ls emporti. Els nostrespescadors de platja, els tripulants de la barca del Carranyo.

Francesc Lleal i Galceran
AGAM, juny de 2020

 

RESSENYA

Rafel Nadal: Mar d’estiu. Una memòria mediterrània. Editorial Univers. Barcelona, març de 2020. (Barreja de dietari, llibre de viatges i anecdotari, 224pàgines).

Mar d’estiu és una aproximació sentimental a la Mediterrània, i als grans plaers de la vida. Una invitació a observar i a descobrir les històries d’uns llocs, i de les persones que els habiten.

En aquest llibre hi ha un esperit que et convida a viure i a gaudir amb els sentits. Tot ell està escrit en un llenguatge molt ric i gens forçat.

Hi ha moments realment emotius, com per exemple, el comiat que fan uns nens als seus avis, des del vaixell que els retorna al Pireu, en passar per davant del poblet de l’illa d’Icària, on han passat les vacances.

Un llibre realment extraordinari!

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en EL RACÓ LITERARI. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s