RACÓ LITERARI

QUI DESCOBRÍ L’ANTÀRTIDA ?

 La bondat i la curiositat són les dues millors qualitats dels humans. La curiositat és la que ha impel·lit les societats més desenvolupades, que no sempre foren les europees, a conèixer tot el món en què habiten, més enllà de la seva pròpia terra. Mes, com que la bondat no és un atribut comú, la cobdícia porta a la conquesta de noves terres, a l’explotació dels seus recursos i de la gent que les poblen.

Nosaltres, els catalans, per raó de l’ubicació del país, a l’últim racó de la Mediterrània, no hem pogut ser descobridors. Colom, tot i que fos català, no va pas descobrir Amèrica, perquè ell mateix i altres sabien molt bé allà on era i gairebé com era. Pel tarannà general de la nostra gent, tampoc no hem estat conqueridors, tot i el nostre sobrevalorat passat medieval (que ens perdonin el rei Jaume i els almogàvers), sinó bons establidors de relacions mercantils, recíprocament profitoses i pacífiques. Els nostres veïns carpetovetònics sempre han estat més conqueridors que descobridors, i els europeus de més al nord, les dues coses per igual.

Altrament, per la pròpia configuració del nostre món, la descoberta de noves terres sempre ha estat cosa de la gent de mar, perquè aquesta és el camí que condueix a tot arreu. Navegar requereix haver assolit un cert nivell científic i tècnic, al qual només hi arriben els pobles més desenvolupats. Navegant hem arribat a saber com és realment la Terra que ens ha estat donada.

Divagacions a part, ara anem a la memòria. Parlant de descobriments, recordem que enguany es compleix el segon centenari de la constatació de l’existència del continent Antàrtic, l’última terra ferma del nostre món que quedava per descobrir.

La creença en una Terra Australis Incognita, que equilibraria en el globus terrestre l’amuntegament de continents a l’hemisferi nord, ve d’antic (Aristòtil, Eratòstenes, Ptolomeu). Des que l’home fou capaç de navegar pels set mars ha procurat cercar-la, aquella terra, però les extremes condicions climàtiques dels mars australs sempre li han posat molt difícil. Cook, el descobridor per excel·lència, en alguns intents de comprovar la seva existència, l’any 1773 i el següent, va ultrapassar tres vegades el cercle polar antàrtic, arribant als 71º 10’ de latitud meridional i a un centenar i escaig de milles de la terra ferma, però no va poder albirar-la. L’any 1820, Bellingshausen va arribar als 69º 21’5’ S a molt poques milles de la costa de la Terra de la Reina Maud, i com va confirmar ell mateix, va arribar a veure-la.

També és possible que baleners i caçadors de foques americans haguessin arribat, voluntàriament o per força, a terres antàrtiques abans del tercer decenni del segle XIX, però la lògica salvaguarda del secret professional impediria que el transcendental fet fos conegut i passés a la història.

L’any 1819, William Smith, capità i armador del vaixell mercant anglès Williams, caient més al sud del que volia anar per una de les moltes maltempsades australs, va descobrir les illes Shetland del Sud, riques en foques. La notícia va despertar gran interès en els ports del con sud americà, com també de la divisió de l’Armada britànica apostada a Valparaíso. El seu comandament va noliejar el Williams i en nomenà capità l’oficial anglès Edward Bransfield, assignant-li la missió de comprovar si les terres descobertes per Smith eren realment illes o terra ferma del continent austral. El dia 30 de gener de l’any 1820, Bransfield va avistar el punt més septentrional de la península Antàrtica, el va cartografiar i es creu que va arribar a desembarcar-hi, essent així el primer home que trepitjaria la terra ferma del continent Austral. Ho fou, el primer, o no ?

Es donà la casualitat que l’avistament de terra austral de Bellingshausen es va produir dos dies abans, però el marí bàltic només va deixar constància del que havia entrellucat. Tot i això, va reclamar oficialment la primacia de la constatació de l’existència del continent Austral.

Avui, el continent Antàrtic resta inhabitat i des de l’any 1961, és terra de tots, patrimoni de la humanitat. La comunitat científica en fa bon ús i el turisme de més possibles comença a abusar-ne. Quin futur li espera, a l’Antàrtida ?

Joaquim Pla i Bartina, de l’AGAM

Aquesta entrada ha esta publicada en EL RACÓ LITERARI. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s