MORT A ÀFRICA

MORT A ÀFRICA
UNA CAMPANYA PER OBLIDAR (PERÓ NO OBLIDADA)  maig 1974  (fa 46 anys)

Fa molts anys vaig treballar una temporada com a tècnic analista de laboratori en un institut de recerca oceanogràfica situat a Barcelona. Sovint ens embarcàvem a Vigo en un pesquer d’altura, equipat per efectuar investigacions oceanogràfiques i estàvem varies setmanes a alta mar. Una d’ aquestes “campanyes”, com es denominaven, fou especialment dramàtica.
Vam salpar del port gallec. No més passat el cap Silleiro, a la sortida de la ria,  ja vaig percebre certa malastrugança. El meu company de cabina em despertava cada matí amb el Rèquiem de Mozart sonant en el seu reproductor de cassets.
Al cap d’uns dies de navegació no gaire tranquil·la, amb unes ones que un mediterrani com jo no estava acostumat a patir, vàrem arribar a la zona de treball situada a l‘Atlàntic nord-oriental, concretament la costa oest africana, entre el cap Bojador,  a l ‘actual Sàhara Occidental, i el Cap Verd, al Senegal. L’objectiu de la campanya era avaluar el potencial de captures en aquella àrea d’aflorament del talús continental, on es concentra una gran  riquesa en diverses espècies de peixos i cefalòpodes. La meva feina era analitzar les concentracions en sals nutrients que alimenten el plàncton que serveix de menjar als peixos.

Recordeu que, en aquella època, el Sàhara Occidental era possessió espanyola, tot i que li quedava poc temps de ser-ho. De fet, en aquella zona d’una gran extensió, hi pescaven vaixells de moltes banderes, des de russos fins a taiwanesos, i per descomptat, espanyols. Hi havia dies que semblava que no hi cabríem tots, tal era l’aglomeració de pesquers.
Quan ja portàvem varies setmanes en mar, no recordo per quin motiu vàrem fer escala en un port de Mauritània, denominat Nouadhibou, situat a prop d’una zona molt rica en recursos pesquers. Nouadhibou  era base de moltes flotes pesqueres.  Allà hi descarregaven les seves captures  els vaixells japonesos, coreans i de Taiwan, doncs hi havia factories congeladores de la seva propietat on processaven  les captures per després enviar-les als seus paisos.  Ens previngueren dels possibles problemes de seguretat que podríem trobar, però després d’estar un mes dins d’un vaixell, treballant dotze hores al dia, la temptació de baixar a terra era molt forta i tots vàrem acabar a la ciutat.

La primera nit de l’escala es va produir l’accident. El capità del nostre vaixell va ser atropellat per un cotxe en una carretera sense il·luminació i sense voreres que unia el port amb la vila. Va rebre un fort impacte al pit. En aquella ciutat, tot i ser la segona del país, no hi havia hospital. L’únic centre sanitari era un dispensari amb unes condicions higièniques deplorables.
Una companyia minera francesa tenia la seva base d’operacions allà i disposava d’un hospital pels seus treballadors. Allí varen traslladar el capità on fou molt ben atès, però les seves ferides eren greus i malauradament morí al cap de dos dies. Mai sabrem si, accidentat a Europa, se n’hauria sortit o hauria passat el mateix.

Aquella mort fou un cop molt fort per a tots nosaltres. Era el seu primer viatge com a capità del nostre vaixell i tothom el considerava una bona persona, molt diferent de l’anterior capità, d’un caràcter molt més distant. L’ambient dins l’embarcació es va tornar trist i ombrívol. Recordo el tercer oficial, un llop de mar gallec proper a la jubilació, plorant a llàgrima viva quan  s’assabentà de la noticia de la mort.
Tinguérem que passar diversos dies en aquell port. La repatriació del cadàver i el fet de no tenir capità ens obligava a esperar. Sense gaire cosa a fer, ocupant-nos del manteniment dels laboratoris i d’actualitzar les dades obtingudes en els dies anteriors, la opressió ambiental ens feia estar adusts i callats.
Finalment i en un temps inusualment curt, el cònsol espanyol va aconseguir el permís de les autoritats mauritanes per la repatriació del cos que els familiars esperaven a Las Palmas. Un avió enviat pel Ministeri d’Agricultura i Pesca, propietari del vaixell, arribà i procedí a embarcar-lo. Encara recordo la corrua de taxis (tots Renault 4L) ocupats per tripulants, tècnics i científics fent cap a l’aeroport seguint la senzilla camioneta oberta que portava el taüt. Tampoc oblidaré l ‘escena següent de la càrrega del fèretre a l’avió.
El funeral posterior, oficiat a coberta per un capellà vingut expressament de la veïna La Agüera fou molt emotiu. Hi eren presents un gran nombre de mariners d’altres embarcacions de pesca amarrades al port. La “Salve Marinera”, cantada per aquelles greus veus dels pescadors, emocionava.
No varen acabar aquí els problemes. En els dies que passarem amarrats a port es produí un robatori d’una quantitat important de diners guardats dins la cabina del cap de campanya i destinats a despeses imprevistes de l’expedició. El primer oficial, com a capità en funcions, va decidir escorcollar tot el vaixell, pensant que, si bé el lladre podria ser un estrany que hagués accedit d’amagat a bord, també podria ser un tripulant o un científic. No cal dir que la decisió va semblar molt malament a quasi tothom, per la falta de confiança que implicava. No obstant, alguns estàvem d’acord amb ell, doncs no era impossible que algú de l’equip pogués cometre el robatori i, tot i la tensió generada, valia la pena investigar. Es va trobar una quantitat semblant a la robada en una cabina, l’ocupant de la qual no va poder explicar massa bé la seva procedència. La cosa estava en un punt incert. Al final, el cap de campanya decidí deixar-ho córrer i passar full, cosa que l’honorava al meu parer, ja que va preferir perdre els diners abans de crear més mala maror. Recordo una frase d’una companya que va dir: la culpa és del cap, per no guardar millor els diners. Aquell comentari em va caure molt malament, el vaig trobar d’una frivolitat molt gran, puix que culpabilitzava la víctima.
Finalment vàrem salpar d’aquell funest port i al cap d’unes setmanes la campanya finalitzà sense més episodis dramàtics.
En arribar a casa, les paraules de benvinguda del meu pare foren: “El mort podries haver estat tu”. No cal dir que ell veia amb mals ulls que em dediqués a navegar pels mars en lloc de tenir una feina més assenyada a terra. Va ser una cloenda adequada als esdeveniments d’aquell viatge. Tot i així, no m’he penedit mai d’haver treballat una temporada embarcat i amb gust ho hagués continuat fent si circumstancies de la vida no m’ho hagessin impedit.
Tot i l’amarg record d’aquella campanya, les experiències d’altres anteriors més agradables m’han deixat l’afició, que ja tenia, per les coses de la mar, perdurant-me fins el dia d’avui.

Joaquim Serra    maig 2020

 Vaixell oceanogràfic Cornide de Saavedra, on van ocorre els fets

Aquesta entrada ha esta publicada en EL RACÓ LITERARI. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s