RACÓ LITERARI

QUARANTENA !

 Fa molts dies que estem confinats. Confitats, diria jo, perquè ens reclouen per adobar-nos i mantenir-nos frescos, vius i sotmesos, pel bé comú, que sempre sol ser-ho més per a uns que per als altres. Un criminal miasma coronat ens està colpejant de ple i amb inusitada ràbia. De l’AGAM,  ja s’ha endut dos dels nostres millors amics i companys, i ens ha anorreat l’activitat social, que, d’una o altra manera, donava millor sentit a la nostra vida. Ens limita l’horitzó i ens obscureix el futur. De com ens les apanyarem d’ara endavant només dependrà del tempre d’ànim de tots i cadascun de nosaltres.

Estem confinats, tancats a casa. És de mal pair. Els que hem estat embarcats i navegat, sabem prou bé què és viure en comunitat en un espai molt reduït i aïllat de la resta del món. Us parlo dels meus temps, d’aquells en què no hi havia ni telèfons mòbils ni comunicacions de ràdio en fonia prou potents, raó per la qual tota comunicació amb la terra llunyana es feia telegràficament, i era cara. A bord, hi havia companys de feina i pocs amics de veritat. Les relacions amb uns i altres solien ser prou satisfactòries, però tampoc omplien massa. Només la feina, les ganes de fer-la ben feta perquè es compartia un objectiu comú, la voluntat d’aprendre dels que en sabien més, el respecte mutu i la imperiosa necessitat de conservar la pròpia personalitat ens mantenien l’ànim prou viu. La ineludible contemplació de la mar i del cel, mai iguals si se sap mirar-los, hi ajudava molt.

Aquests dies tranquils i tan llargs de clausura forçosa, ens predisposen més a pensar que a fer. A mi, se m’ha ocorregut més d’una vegada comparar la nostra situació actual amb les quarantenes que, en temps molt passats, s’imposaven als vaixells que, considerats sospitosos de portar malalties contagioses o infectats d’alguna d’aquelles, pretenien entrar al port de destinació després d’un llarg viatge. Què sentirien les seves tripulacions quan, després de dies i més dies de mar, eren desviats a un altre port amb llatzeret, sovint llunyà, per romandre-hi ben aïllats de la resta del món una quarantena de jorns més, fins que la supervivència general fes palesa la bona salut de tots, o la mort d’alguns, la infecció ?

En aquells temps passats, un vaixell es considerava sospitós d’estar infectat quan procedia d’un país en el qual les malalties infeccioses hi eren endèmiques o si algú de la seva gent havia emmalaltit i sanat durant el viatge, i es donava per infectat o brut el que arribava amb gent malalta o havia mort algú mentre navegava. En alguns casos, una mortalitat excepcional de les rates de bord també podia ser un indicador de l’estat sanitari del vaixell a considerar.

La idea d’impedir el contacte entre els vaixells sospitosos o bruts i les poblacions dels ports de destinació, per evitar una possible, o probable, contaminació, va sorgir al segle XIV, quan el tràfic entre les costes orientals i nord-occidentals de la Mediterrània era considerable i les pestes eren endèmiques als països del Pròxim Orient. Segons sembla, les primeres inspeccions sanitàries i les conseqüents quarantenes imposades a vaixells es realitzaren als ports adriàtics de Venècia (1348) i Ragusa (1377).  Tot i aquestes encertades precaucions, no es va poder evitar que les pestilències orientals, especialment des dels ports de Venècia i Marsella, arribessin a l’Europa continental en diverses ocasions, fent estralls en la població.

Per facilitar la pràctica i l’eficàcia de les quarantenes es van crear els llatzerets, les instal·lacions sanitàries i portuàries, prou allunyades dels nuclis de població i destinades a confinar-hi els vaixells sospitosos o bruts el període de temps necessari per a la seva depuració: la quarantena.

És possible que el mot llatzeret provingués del nom propi Llàtzer, però no se sap ben bé si fou en record del bon i pobre leprós que apareix a l’evangeli de Sant Lluc o dels establiments sanitaris que bastiren els cavallers de l’Ordre de Sant Llàtzer per atendre-hi els leprosos de Palestina ja abans de la primera croada. D’aquestes possibilitats, sembla més lògica la segona.

A la Mediterrània, els primers llatzerets hi aparegueren al segle XV. Es creu que el primer de tots fou instal·lat a l’illa de Santa Maria de Natzaret, a la llacuna veneciana, l’any 1423. Trenta-quatre anys després, a l’illa de Mallorca, a Portopí, s’habilità una torre (la del far ?) “per posar-hi robes o mercaderies i homes que vinguessin de lloc morbós, en la qual hi estarien quaranta dies, passats els quals soltaven-los”.

En el transcurs d’aquella quinzena centúria i de la següent, a Catalunya, les Balears i el País Valencià, del control sanitari dels vaixells entrants i de les mesures que calia aplicar en cada cas se’n encarregaven els morbers o regidors del morbo de cada port, generalment amb més criteri autoritari que sanitari. Posteriorment, havent minvat el tràfic amb el Pròxim Orient, sobretot després de la caiguda de Constantinoble en mans dels otomans, que els convertí en els amos i senyors de la Mediterrània – la batalla de Lepant no aconseguí pas impedir-ho -, i encara no haver-se iniciat les relacions comercials lliures entre els ports del llevant ibèric i el Nou Món, les mesures de sanitat marítima no s’incrementaren pas, sinó que es relaxaren, la qual cosa va permetre que noves epidèmies afectessin diversos països europeus fins entrada la dinovena centúria.

Posteriorment, al Regne d’Espanya, una vegada establert i consolidat el tràfic amb Amèrica, la llei de sanitat de l’any 1866 decretà l’establiment de dos llatzerets principals i operatius: un a Maó i un altre a Vigo (a l’illa de San Simón, a dintre de la ria). També en preveia d’altres de menor importància i d’activitat gens significativa, a Santander, La Corunya i Las Palmas de Gran Canària. Complementaven la xarxa d’instal·lacions de sanitat marítima, els anomenats “centres d’observació” de vaixells provinents de l’estranger, als ports de Pasaia, El Ferrol, Cadis, Cartagena, València i Barcelona.

Els llatzerets principals comptaven amb edificis gairebé hermètics, dividits en espais diversos, els administratius, els de serveis, els destinats a l’atenció de la gent internada, segons el grau d’infecció, i un cementiri. També disposaven de personal especialitzat, mèdic i sanitari, administratiu i de servei, l’ensinistrament del qual no solia pas ser l’òptim.

La instal·lació d’un llatzeret de primer ordre a Maó obeïa a tres raons diferents: una de pràctica, una altra d’obsoleta i una tercera d’un egoisme centralista evident. La primera era la d’aprofitar el que ja estava fet i funcionava; la segona es basava en la consideració de l’illa de Menorca com la terra més oriental del Regne i, per això, la possible primera escala dels vaixells que procedien de l’Orient mediterrani, i la tercera raïa en situar un possible origen de contaminacions en el lloc més allunyat de les costes peninsulars i en una illa, perquè, en cas d’estendre’s una epidèmia, difícilment arribaria al cor de l’Estat. Aquesta tercera raó és d’una lògica egoista aclaparadora, típica de la mentalitat carpetana.

El llatzeret de Maó s’havia començat a construir l’any 1793, a la petita península de Sant Felipet, situada ben a l’interior del port natural, que es convertí en illa durant aquella construcció, al dragar un canal en el seu minúscul istme (major aïllament). S’acabà de construir l’any 1807, però no s’inaugurà fins deu anys després, degut a les nefandes circumstàncies polítiques i econòmiques d’aquells temps. Fou clausurat l’any 1919, quan els avenços en sanitat pública havien  fet palesa l’obsolescència d’aquests tipus d’instal·lacions. Durant el seu període d’activitat, per aquest llatzeret hi passaren uns 14.000 vaixells i unes 380.000 persones, dos terços de les quals corresponien a les tripulacions dels vaixells allà confinats.

El llatzeret de Vigo, inaugurat l’any 1842, es va clausurar quatre anys després que el de Maó.

De llavors ençà, ja ha passat un segle. Res és igual. Ara, en plena època de la globalització i la tecnificació, una nova pandèmia s’estén per tot el món amb una rapidesa i una crueltat inusitades. Caldrà que tornem a pensar en els llatzerets o en convertir tot el món en un d’immens ?  Com haurien anat les coses si, després d’anys sense conflictes bèl·lics d’abast mundial, el que es gasten totes les nacions en defensa i en el manteniment d’institucions polítiques nacionals i mundials totalment obsoletes i exagerades, es destinés a la millora de les condicions de vida, les sanitàries primordialment, de tots i cadascun dels habitants d’aquesta Terra ?  Després d’aquest obligat i llarg parèntesi, la humanitat anirà a millor, a una revolució global ?  Somiar no costa res, i és un dels pocs recursos que ens queden, als confinats.

Joaquim Pla i Bartina, de l’AGAM

 

Aquesta entrada ha esta publicada en EL RACÓ LITERARI. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s